dilluns, 30 de gener de 2017

HIVERN 2017

Montral i la Vall del Brugent amb inversió tèrmica des de la Coroneta

Amb esta i les properes entrades voldria recuperar la memòria d'este hivern. Pensava haver perdut totes les fotografies, però per sort, a la màquina encara hi havien emmagatzemades les d'enguany. Així que ara ve un tastet dels volts de este hivern.

Efectes de la boira gebradora a les Aubagues de Siurana
El dia 1 de Gener, després de molts anys de pujar a La Mola de Colldejou, este any, dormint a Montral, al Musté-Recasens, se'm va fer impossible. I póguer havia de ser així. Després de molts anys, més de deu, calia canviar, o bé reformular els costums, o simplement abandonar-los.

Calgué abandonar també, amb certa recança unes velles companyes de tresc, ja massa atrotinades per poderles disfutar. Gràcies per tots estos anys.

Agraeixo públicament a tots aquells que m'han acompanyat allà dalt a La Mola tots estos anys.

Especialment a en Jordi Mariné, el veritable artífex de que jo, fos quina fos la meva peripècia nocturna durant la vetlla, el dia 1 fos allà dalt, a les onze en punt com un clau. Compromís on no van calguer ni mediadors, ni contractes, ni signar devant notari, ni tan sols, i això tampoc calgué fer-ho, a través d'una roda de premsa. Només unes poques paraules trencades i una desequilibrada encaixada de mans a causa també del fort serè, allà a la Punta, foren suficients perque any rere any ens trobéssim al punt i hora prevista.


Jordi, moltes gràcies per la teua empenta i determinació. Un plaer haver compartit amb tú i tota la colla un dia tan bonic any rere any.

El barranc de l'Estopinyà i Siurana

Va ser tot un luxe aixecarme el dia 1 dalt a Montral, (moltes gràcies Pere!!!!) i a més en un dia fantàstic, on la Vall del Brugent era amagada sota la boira. I és que este hivern no ha fet massa de vent, ni masses dies. I això és tot un regal a Alforja, ja que no fa mandra sortir al carrer, i de tant en tant, quan venia una mica de sereret, este empenyia la boira per amunt i la feia vessar espectacularment.

Quan s'aixeca el seré, fa saltar la boira del Siurana al Camp pels cingles d'Arbolí


També vam trescar bastant per allà l'embassament del Riu Siurana, on la seca havia deixat al descobert molt de terreno normalment anegat, i calia doncs aprofitar per fer-se una petita ideia de com éren aquells verals abans de la construcció de la presa.

Camí de Cornudella a Arbolí al creuar el Barranc de l'Argentera

Un d'estos trescs va ser amb l'incansable company Rafel de Camins oblidats.  Un dia ben aprofitat per les Aubagues, on vam poguer resseguir un bell camí i alguna carena. Gràcies!!





dimarts, 25 d’octubre de 2016

ARA FA QUARANTA ANYS


Ahir al vespre, just ans d'allitarme vaig llegir esta magnífica (commme d'habitude) entrada al blog del Xiruquero. I tot d'una, me vai posar tristot. Per sort, la son va guanyar al capficament. Però avui, tot i un dia atrafegat, no m'he deixat de preguntar per què enyoro un excursionisme que no he viscut? Per quina raó el desencís de l'articulista m'arribà a l'estòmac com una glopada d'aire glaçat?

En Xiruquero afirma que som en gran proporció passat. I només puc estar d'acord amb ell. Però quan l'article és publicat jo sóc un nadó que amb prou feines arriba al mes de vida. A més, a ca meua, no hi ha hagut pas tradició excursionista i no és fins que finalitzo els estudis que enceto la dèria de recorre camins i boscos, quan ja la maquinària individualista i consumista arrossega inexpugnablement a tota la massa associativa. Jo, un nouvingut a este món, hi cai de quatre grapes.

Encara que no me'n arrepenteixo, gens ni mica, cada vegada hi sóc més lluny. Què ho fa?
Què? Qui? Com? que diuen.

Del què? i del com? ho haurem d'estudiar més profundament. Del qui?, però, m'ho puc imaginar.

Vull donar les gràcies a tothom amb qui he compartit camí. Ja sia de forma freqüent durant anys o només unes poques passes. Només puc estar agraït, encara que moltes vegades no sóc de gaire bon tracte.

Però també vull donar les gràcies a tots aquells que, no havent tingut mai la oportunitat de trescar plegats,  amb les seues paraules en llibres i revistes, o més modernament, a través de les noves tecnologies, en xarxes socials i blogs han influït en la meua percepció de l'excursionisme i també, cal dir-ho, del món en què vivim.

En definitiva, gràcies a tots aquells que m'han fet viatjar en el temps, a un passat no viscut. I en este cas, especialment a Xiruquero, amb qui, malhauradament, només he tingut el plaer de llegir. Gràcies per instruïr, gràcies per emocionar.

divendres, 21 d’octubre de 2016

BINZ und SELLIN

Al dia següent, ja de camí de tornada al centre del país, Deutschland, vam parar a estirar les cames i veure una miquinya més de l'illa de Rügen. El lloc escollit fou Binz i Sellin, dues viles eminentment turístiques, com ho serien aquí Salou i Cambrils.









Gavià fosc (Larus fuscus)





Corb marí gros (Phalacrocorax carbo)

A Binz férem un tomet més maco. Càminàrem. Primer pel passeig marítim, que se convertí en passeig per la platja, i encabat en un tres pel bosc. El bosc, majoritàriament de fajos, no tenia res a envejar al de Jasmund. Poguer hi haia més varietat d'espècies i una sensació menys feréstega.










A Sellin, en canvi només passejàrem pels carrers de les urbanitzacions. És una vila bastant artificial, enfocada tota ella al turisme, ja des de la primeria del segle XX. Tot i això, el carrer comercial acaba devant del mar. Allà, un restaurant fa de benvinguda al passavolant que vol de manera segura i confortable entrar dins la mar. 



Pardal comú (Passer domesticus)

Radera seu, un rectilini moll s'endinsa encara més mar endins fins ensopegar amb un artefacte submarí. Una cúpula gegantina tota envidriada que s'enfonsa dins les estranyes de l'Ostsee. Fou una llàstima que estigués fora de servei a causa de la mala mar. Tenim excusa per tornar-hi!!!





dijous, 20 d’octubre de 2016

JASMUND



I per fi, arribàrem a la tan aclamada, elogiada i desitjada illa de Rügen. I sense perdre temps, lo primer dia anàrem de cap a la Reserva Natural que la Unesco té al vell bosc de fajos de Jasmund.



Gent local ens desaconsellàren anar des de Sassnitz (on férem dugues nits) per la costa, car després d'haver plogut els penyasegats s'ensulseixen. Sí, tal com ho sentiu, s'ensulseixen, cauen a bocins. I és que la terra de esta part de l'illa és bàsicament una mena de guix. I esta classe de material fa els penyasegats molt sensibles als canvis d'humitat.






I és que junt amb els fajos, l'altre excepcionalitat de estos verals són els penyasegats de guix que s'avoquen a l'Ostsee. Esta meravellosa simbiosi que conformen el blanc enlluernador del guix i els colors cambiants i calents dels fajos fou immortalitzada pel gran pintor romàntic Caspar David Friedrich.
Kreidefelsen auf Rügen
Aparcàrem el cotxe a Hagen, al gran espai turístic que està just abans d'arribar al poble. El pàrquing? De pagamenta és clar. Per trobar la estratègia més adequada al nostre fer teníem un fulletó i els mapes dels plafons informatius que allí poguérem consultar. Vam dissenyar una ruta que evités al màxim la zona on és el museu i el mirador condicionat, on trobaríem de ben segur la màxima gernació.










Escollirem començar anant al Sud i recorre una pistota fins trobar el Kieler Ufer, lloc on hi ha un pas habilitat per baixar a la platja. De seguida el recorregut se mostrà deliciós i agradable, on el silenci del bosc amb prou feines és trencat pel xerrar dels moixonets. Sembla talment envaïr la intimitat d'algú. I per això caminem en silenci, esporuguits sota la imponent massa arbòrea. I és este silenci que ens envia uns sons estranys. Uns roncs llargs que ens convidàren a seguir-los tot oferint-nos la oportunitat de gaudir de la nostra distracció preferida. Perseguir daines i reietons.



video

                                                                  Daines (Dama dama) i reietó (Regulus regulus)

Després de la excitació de la persecució, ens anàrem apropant al final de la pista on un juganer curs d'aigua s'encaminava definitivament cap a la seua fi. El creuem i ens encaminem cap a on la intuició ens guía, allà on sembla que l'aire ha despullat ja els fajos i obre el camí perquè l'olor de sal envaeixi les nostres narius. 






Creuat el barranquet, enfilem el vessant oposat amb els ulls ja espectants, la passa accelerada, la mirada fixa en aquells arbres nus, i encara que ja ens ho estem imaginant, treure el cap del bosc i sentir el mar és prou especial. Potser perquè feia mesos que no el veia, poguer pel contrast de veure'l des d'un faig estant, o pel contrast de llum, i d'olors. O pel vent que et belluga els cabells i l'esperit. També per això va ser un moment molt especial.






Però clar, calia tocar l'aigua, així que vam baixar ràpidament, Allí trobàrem gent. Gent que es dedicava a fer el típic que es fa en aquelles contrades. Buscar pedres a la platja. A Catalunya nem de cara al bolet i allà van de cara a la pedra. I no és que sigui difícil de trobar pedres, la platja n'és plena. Però hom té certa debilitat per algunes en especial, tal com natres somiem sempre d'omplir el cistell de rovellons.











Les més fàciles de pescar són els Hühnergötter (Déus de gallina). Són pedres (pedrafoguera, molt abundants), de forma i tamany indeterminat, que tenen l'atractiu que són travessades per un forat. S'els hi passa un cordill pel forat, a vàries, i se penja tot plegat dintre el corral de les gallines per tal de foratijar mals esperits i bestioles afamades. Vet ací l'explicació del seu divertit nom. També d'utilitat menys mística és fer-les servir per ajaure branques de fruiters que tiren massa amunt.



Les següentes, ja una mica més complicades de trobar són els Belemniten. Estes pedres cilíndriques, sovint foradades longitudinalment, són l'esquelet intern d'uns antiquíssims parents dels calamars que s'han fossilitzat. petrificat. El seu nom popular però és el de Donnerkeile, (punxó de tro). Diuen que Thor, fill d'Odin, Déu del Cel i protector de la Terra llançà innumerables llamps als mortals. Set anys després la punta de estos llamps començàren a aparèixer en forma de Belemniten, i qui en trobava un era protegit per sempre més dels llamps. 




Però el que tothom deleix per trobar és àmbar. I a ser posible gran i àdhuc amb un insecte atrapat. Les possibilitats, diguem-ho així, són escasses. Gent del país només ens han pogut ensenyar petits bocinets. El que venen a la botiga provenen d'extraccions industrials a Pomerània, territori ara bàsicament polonès.




De totes maneres, natres no vàrem perdre la il.lusió, i vam estar esgarrapant sorra i pedres en busca de tant preuat tresor. Sense éxit, cal dir. Vam seguir la costa cap al Nord esperonats per un mig raig de sol. Sí, només mig, una mica pobre. Però és que allà dalt, veure el sol al mes d'octubre és quasi tan difícil com trobar una peça d'àmbar!! Calia doncs aprofitar este regal i resseguim la costa. 







El mar era prou tranquil i serè, sense res que ens destorbés. Tanmateix hi hagués pogut treure el cap un submarí, un portavions, o fins i tot una fragata sencera bombardejant la costa. Hagués pogut aparèixer l'holandés errant amb una simfònica interpretant la obertura de Wagner. Inclús hagués pogut treure el cap la mateixa Moby Dick perseguida pel furiós Capità Achab. Això també hagués pogut succeïr a només quatre passes, que naltros no haguéssim aixecat la vista de terra, concentrats, gairebé enfollits tot buscant un reflex diferent. El meravellós reflexe àmbar.




Un grupet d'humans ens despertà del nostre somni. Estàvem just al camí que comunicava amb el museu i el mirador dels penyasegats de guix. El camí estava barrat per una esllevissada i un gran arbre caigut. Hi havia un cartell prohibint el pas. Alguns pujàven. D'altres continuàven platja enllà. Natres caminàrem una mica més cap al nord, fins que veièrem factible pujar el pendent que estintola el bosc. 






Gavina de cap negre (Ichthyaetus melanocephalus)


Bec de Serra Mitjà (Mergus serrator) mascle?




Ànec collverd (Anas platyrhynchos)



I de fet sí que ens ensortirem. El que no vam saber evaluar a la primera inspecció és el patiment i els malabarismes que hagueren de fer. Tot seguint traces extremadament primes sobre un vessant extraordinàriament vertical, arrapant-nos al terra, agafant-nos a  qualsevol branqueta o arrel i abraçant els arbres com si fossin mares. Tot això ens calgué fer per arribar a dalt del penyasegat, ja a les dolces i tranquilitzadores planes dels bosc de Jasmund. 




Orientant-nos amb les aurelles arribàrem al Museu i al mirador condicionat. Era prou tard i decidírem retornar cap al lloc de sortida, en el que hauria de ser un tràmit turistic. Però no fou així. La tornada, ja amb la llum esmorteïda pels núvols i filtrada pels fajos sen's revelà interesantíssima. Més enllà de l'encisadora boscúria i la amabilitat i amplada del camí, hi trobàrem espectacle humà en les colles de gent que tombàven per allí, També trobàrem restes prehistòriques, com una pedra de sacrificis (fals) i un poblat medieval.









I també van veure un llac. Però no un llac qualsevol, de cap manera!!! No temem equivocar-nos si diem que és El Llac. El Llac bressol de tots els contes de fades i totes les llegendes d'herois que us podeu imaginar, Qualsevol rondalla popular per coneguda que sigui ha nascut en este llac. tan si ens és propera o és vinguda de països llunyans, tal com les més inversemblants i estrafolàries. De ben cert que totes, totes han nascut a les seues calmoses aigües.