dimecres, 5 d’abril de 2017

BURGESS PARK

Oca egípcia (Alopochen egyptiaca)
London és una ciutat molt gran, enorme, inmensa. Terriblement inmensa. La conurbació londinenca vindria a ser gairebé com la Depressió Central Catalana. Lleida, Balaguer, Les Borges Blanques, Cervera... Perquè us féu una ideia. Una ciutat que a més a més t'engàbia per la seua ininterrompuda e inesgotable oferta consumista i cultural. Una ciutat que sempre belluga, que no descansa. Escapar de les seues grapes requereix un gran sacrifici per véncer la mandra. Com també perdre-hi temps, diners i energia. I també un esforc intelectual per creuren's que ho fem de manera natural i relaxada.

Pasqueflower (Pulsatilla vulgaris)


L'únic respir que ens ofereix als que no som especialment urbanites són els parcs. Llevat del centre neuràlgic n'hi ha per arreu. N'hi ha de totes mides i colors. Des de minúsculs parcs per criatures i pipicans fins a enormes on pegar-li la volta ja és una bona caminada! N'hi ha que estan molt ben cuidats i d'altres més deixats de la mà de Déu, d'aspecte salvatge. N'hi ha que són un continuu formigueix de gent que el travessa, que hi passeja, que fa esport, que fa brasa, que festeja, i n'hi ha de més tranquils, on sembla que estiguis sol. Estos són los menys.

Esquirol gris (Scirius carolinensis), una autèntica plaga invasora
El parc que tenim més a prop és el que resa al títol. Té un llac on la gent pesca, camp de futbol, graelles, pista de BMX, terrassa, i no sé quantes coses més. Un diumenge assoleiat és un veritable malson. Però també és un bon lloc per fotografiar fauna que no havíem vist mai i arreplegar fruits, com pomes, castanyes, prunes, gavarrons...



Cornella negra (Corvus corone)



Bernat Pescaire (Ardea Cinerea)




Saint Giles de Camberwell a on pertany Burgess Park



Un bocinet de La "City" des d'un llunyà cementiri





Oca del Canadà (Branta Canadiensis)

diumenge, 26 de març de 2017

LONDON


Tower bridge
Estem ja a ple estiu, i just avui m'autoimposo uns quants minuts a fer la que serà la primera entrada de este any. De les de l'hivern, ja no  hi penso, car no hi ha manera de trobar les fotos, essencials per redibuixar la memòria.

Camden, encara no hi he anat

Així que no hi perdré més temps amb això (que fa molta ràbia) i anem per fenya, que és ben poca.


St. James Park, hi passava cada dia de camí a la fenya
Fa dies que sóc a London, a la capital anglesa. No he tingut pas massa temps de perdre-m'hi. Hai de reconéixer que tampoc és que hi frissi massa. De totes maneres no cal dir que és una gran ciutat europea, prou monumental, i que és mereix ben bé una visita, si és que us agraden este tipus de turisme.

La City, a tocar de la nova fenya.
Com que encara no he trobat quelcom especial per fotografiar i parlar en deteniment, les fotos que veieu no són meues. Són de l'Àngels.
The Big Ben

Li he demanant permís i ella molt amablement m'ha dit que sí. Moltes gràcies Àngels.!!!
L'Àngels té un blog molt bonic que trobareu clicant ací:El blog de l'Àngels


dissabte, 25 de març de 2017

de NEU i FLORS

                                                         
I per acabar estes entrades hivernals, un parell d'apunts meteorològics i tres floretes per donar color.

Barlia (Himantoglossum robertianum)

Unes fotos casualment prou hivernals doncs un dia que havia quedat amb lo Cisco per preparar una Dufour, mos va sorprendre una nevadeta només guaitar al dematí per la finestra. Hi férem cap igual. Només que primer vam nar a esmorçar a Mont-ral tot deixant que les carreteres i el cel se netegessin una miqueta.

Amb la panxa plena i un bon solet vam fer el recorregut al voltant de La Mussara. Paradoxalment el recorregut passava pel Mas del Pou, on encara queden vestigis del pou de gel, i de les construccions annexes. Tot semienrunat, testimoni d'èpoques més fredes.

La excursió fou totalment embellida per la blancor de la neu. Neu que lluiia amagant el rocam, encatifant els erms, a dins la boscúria i fins i tot també hores després abellia el sofert brancatge de pins i alzines.




Nevadeta que no fou pretesament anunciada per la televisió pública catalana, i que a Montsant i va tocar menys que als Motllats.
Lupercalia (Ophrys lupercalis)

Un altre dia amb l'Hilari vam nar a fer un volt, i vam aprofitar per fer un parell d'orquídies i un narcisset lluent.
Almesquí (Narcissus assoanus)

I justament, lo dia que emigrava cap al Nord, cap a terres suposadament més fredes, les primeres clarors ens tornen a enlluernar amb el blanc de Les Pinedes. Una nevada més maqueta que la abans esmentada, a cota més baixa, i que deixà lo Montsant ben blanc.

Montsant

Com no podia ser d'unaltre manera, vam apretar per poguer disfrutar de esta petita meravella que és la neu a les nostres muntanyes. Hagués sigut molt trist no fer-ho ans d'enlairar-se'n.




dilluns, 30 de gener de 2017

COVA del PARRAL




A Montsant cal anar sovint, o al menys un cop l'any si no s'hi viu a prop. 

Als Tres Juradets, per exemple
Cal anar per mantindre les arrels amb el terreno, car esta serra mediterrània conserva els colors i les textures que li són pròpies. Que ens són pròpies també, i que a vegades resten amagades sota un tou de globalització. Tou que encara que és molt enlluernador normalment és prou prim com perquè la tèbia llum del trenc d'alba l'esvaeïxi tant bon punt arrenquem a caminar de Sant Antoni per avall. Anem en busca del nostre íntim retrobament amb Fraguerau, i a fé de Déu, que a trenc d'alba d'un 30 de gener, este retrobament resta ben íntim sota la roba d'abric.

El Sol ja il.lumina les Crestes del Blai
Cal anar-hi sovint per conservar l'esperit crític i el raonament, car esta aspra i costeruda serra et demana el màxim dels sentits i el mínim sobreesforç. I és que encetar una excursió cara avall, per l'aubaga a la setmana dels barbuts no semblava la opció més adient. Si a més ens diuen que el grau que faríem servir per pujar a la Serra era el de La Cornaleda, per després anar a buscar la Punta Pericana, les primeres impressions que tenim no són les millors. L'itinerari se'm presentava feixuc i artificial, manifestament agreujat amb el fred retrobament amb les nostres arrels montsantines ja esmentades més amunt.

des de l'aubaga se veien funambulistes

Per sort, les primeres cabòries matineres foren errònies i la excursió fou d'una placidesa exquisida, i tot anà a l'hora com els guies havien previst.

encara que ens hagués agradat esmorçar al solet, que ja acalentava el Cap de Buda i Lo Bolet

També cal anar a Montsant per retrobar vells reptes, com el de fer totes els cims significatius que superin els 1000 metres d'alçada. Projecte només encetat i que té la etiqueta 1000M en este blog.
Punta Pericana, que ja no és 100cims


En esta excursió vai passar per dos de estos cimals. La Punta dels Pins Carrasssers i la Punta Pericana. Tots dos cimals són a una carena on hi han més cotes i cims que sobrepassen el miler de metres, però cal un gps per localitzar-los amb exactitut i desvetllar quins són prou rellevants  i quins no. I també per trobar el punt exacte car molts vegades els cims són molt amplis i àdhuc planers del tot.

La fita de MP decanta cap a una banda, lo campanar de l'església cap al'altra.
A radera, la serra La Llena no belluga ni un dit des de ja fa milers d'anys.

Cal anar asiduament a Montsant perquè sempre, per voltes que hi hagis trescat, sempre fas un bocinet nou, descobreixes un esguard diferent d'aquell paratge o per descobrir aquell indret que sempre havies deixat de costat per ase o per bèstia. I és també per aqueixa raó última que cal anar asíduament, que encara hi tenim molt racons pendents!!


En este cas el magnífic descobriment personal fou la Cova del Parral, (que dóna títola esta entrada i que està fotografiada també en portada), que té un degotall aprofitat com a font que és bellíssima com poques.






I també cal anar a Montsant prou sovint perquè te desperta l'olfacte muntanyenc que en altres indrets no necessites, o no tant, o és d'una altra mena. I en este cas tant l'aproximació a la base de la Punta Pericana com la retrobada amb el camí que ens menaria al grau de baixada, el de la Roca del Corb, crec, en vàrem necessitar. I és molt gratificant retrobarlo, car et fa retrocedir a aquells dies de joventut on l'aprenentatge muntanyenc era molt intens i molt emocionant. 



I encara més si comparteixes esta emoció amb els teus veïns. I és que esta vegada me vai apropar amb els Excusionistes d'Alforja, en el seu incansable recorregut pel territori i com no, i especialment pel Montsant. Són uns enamorats de esta serra i així dóna gust anar amb esta colla.

dinar, al grandiós espai de Les Coves del Caterí




Però sobretot vai a Montsant perquè me l'estimo. Salut!!!





dilluns, 23 de gener de 2017

HIVERN 2017

Montral i la Vall del Brugent amb inversió tèrmica des de la Coroneta

Amb esta i les properes entrades voldria recuperar la memòria d'este hivern. Pensava haver perdut totes les fotografies, però per sort, a la màquina encara hi havien emmagatzemades les d'enguany. Així que ara ve un tastet dels volts de este hivern.

Efectes de la boira gebradora a les Aubagues de Siurana
El dia 1 de Gener, després de molts anys de pujar a La Mola de Colldejou, este any, dormint a Montral, al Musté-Recasens, se'm va fer impossible. I póguer havia de ser així. Després de molts anys, més de deu, calia canviar, o bé reformular els costums, o simplement abandonar-los.

Calgué abandonar també, amb certa recança unes velles companyes de tresc, ja massa atrotinades per poderles disfutar. Gràcies per tots estos anys.

Agraeixo públicament a tots aquells que m'han acompanyat allà dalt a La Mola tots estos anys.

Especialment a en Jordi Mariné, el veritable artífex de que jo, fos quina fos la meva peripècia nocturna durant la vetlla, el dia 1 fos allà dalt, a les onze en punt com un clau. Compromís on no van calguer ni mediadors, ni contractes, ni signar devant notari, ni tan sols, i això tampoc calgué fer-ho, a través d'una roda de premsa. Només unes poques paraules trencades i una desequilibrada encaixada de mans a causa també del fort serè, allà a la Punta, foren suficients perque any rere any ens trobéssim al punt i hora prevista.


Jordi, moltes gràcies per la teua empenta i determinació. Un plaer haver compartit amb tú i tota la colla un dia tan bonic any rere any.

El barranc de l'Estopinyà i Siurana

Va ser tot un luxe aixecarme el dia 1 dalt a Montral, (moltes gràcies Pere!!!!) i a més en un dia fantàstic, on la Vall del Brugent era amagada sota la boira. I és que este hivern no ha fet massa de vent, ni masses dies. I això és tot un regal a Alforja, ja que no fa mandra sortir al carrer, i de tant en tant, quan venia una mica de sereret, este empenyia la boira per amunt i la feia vessar espectacularment.

Quan s'aixeca el seré, fa saltar la boira del Siurana al Camp pels cingles d'Arbolí


També vam trescar bastant per allà l'embassament del Riu Siurana, on la seca havia deixat al descobert molt de terreno normalment anegat, i calia doncs aprofitar per fer-se una petita ideia de com éren aquells verals abans de la construcció de la presa.

Camí de Cornudella a Arbolí al creuar el Barranc de l'Argentera

Un d'estos trescs va ser amb l'incansable company Rafel de Camins oblidats.  Un dia ben aprofitat per les Aubagues, on vam poguer resseguir un bell camí i alguna carena. Gràcies!!





dimarts, 25 d’octubre de 2016

ARA FA QUARANTA ANYS


Ahir al vespre, just ans d'allitarme vaig llegir esta magnífica (commme d'habitude) entrada al blog del Xiruquero. I tot d'una, me vai posar tristot. Per sort, la son va guanyar al capficament. Però avui, tot i un dia atrafegat, no m'he deixat de preguntar per què enyoro un excursionisme que no he viscut? Per quina raó el desencís de l'articulista m'arribà a l'estòmac com una glopada d'aire glaçat?

En Xiruquero afirma que som en gran proporció passat. I només puc estar d'acord amb ell. Però quan l'article és publicat jo sóc un nadó que amb prou feines arriba al mes de vida. A més, a ca meua, no hi ha hagut pas tradició excursionista i no és fins que finalitzo els estudis que enceto la dèria de recorre camins i boscos, quan ja la maquinària individualista i consumista arrossega inexpugnablement a tota la massa associativa. Jo, un nouvingut a este món, hi cai de quatre grapes.

Encara que no me'n arrepenteixo, gens ni mica, cada vegada hi sóc més lluny. Què ho fa?
Què? Qui? Com? que diuen.

Del què? i del com? ho haurem d'estudiar més profundament. Del qui?, però, m'ho puc imaginar.

Vull donar les gràcies a tothom amb qui he compartit camí. Ja sia de forma freqüent durant anys o només unes poques passes. Només puc estar agraït, encara que moltes vegades no sóc de gaire bon tracte.

Però també vull donar les gràcies a tots aquells que, no havent tingut mai la oportunitat de trescar plegats,  amb les seues paraules en llibres i revistes, o més modernament, a través de les noves tecnologies, en xarxes socials i blogs han influït en la meua percepció de l'excursionisme i també, cal dir-ho, del món en què vivim.

En definitiva, gràcies a tots aquells que m'han fet viatjar en el temps, a un passat no viscut. I en este cas, especialment a Xiruquero, amb qui, malhauradament, només he tingut el plaer de llegir. Gràcies per instruïr, gràcies per emocionar.

divendres, 21 d’octubre de 2016

BINZ und SELLIN

Al dia següent, ja de camí de tornada al centre del país, Deutschland, vam parar a estirar les cames i veure una miquinya més de l'illa de Rügen. El lloc escollit fou Binz i Sellin, dues viles eminentment turístiques, com ho serien aquí Salou i Cambrils.









Gavià fosc (Larus fuscus)





Corb marí gros (Phalacrocorax carbo)

A Binz férem un tomet més maco. Càminàrem. Primer pel passeig marítim, que se convertí en passeig per la platja, i encabat en un tres pel bosc. El bosc, majoritàriament de fajos, no tenia res a envejar al de Jasmund. Poguer hi haia més varietat d'espècies i una sensació menys feréstega.










A Sellin, en canvi només passejàrem pels carrers de les urbanitzacions. És una vila bastant artificial, enfocada tota ella al turisme, ja des de la primeria del segle XX. Tot i això, el carrer comercial acaba devant del mar. Allà, un restaurant fa de benvinguda al passavolant que vol de manera segura i confortable entrar dins la mar. 



Pardal comú (Passer domesticus)

Radera seu, un rectilini moll s'endinsa encara més mar endins fins ensopegar amb un artefacte submarí. Una cúpula gegantina tota envidriada que s'enfonsa dins les estranyes de l'Ostsee. Fou una llàstima que estigués fora de servei a causa de la mala mar. Tenim excusa per tornar-hi!!!