dissabte, 26 de novembre del 2011

La MOLA de LA FEBRÓ





I és que avui hem aprofitat un matí emboirat i fred per passejar per aquesta mole indefinida que domina el Riu Siurana i no deix que el fueteig del vent de serè ofegui el plàcid murmureig de les tranquiles aigues d'este riu. Hem nat lo Joan i jo.

Tot i que esta mola no té gran devoció entre els excursionistes hem fet un itinerari prou digne, amb camins prou agradables i amb tres sorpreses la mar de xules, tres fonts.
La font del grau, (m'acabo d'inventar el nom) encara que només és un clot de fang humitós al terra. La font del Corral. Esta font vora un corral del qual no en sabem el nom és d'aquelles que fan afició. Petita, distreta, mig amagada per branquillons de grèvol, una joia.


I la font de les Tellerasses, que encara que ja en sabíem de la seva existència ens ha sorprès pel seu abundós doll. Però ha venut cara la seva troballa ja que ens ha estat més difícil del previst trobarla, tota encatifada de fulles de blada.

D'aquí en avall, visita als Masos de Galzeran, petit llogarret en vies d'extinció en un balcó sobre el curs del Siurana. I baixar fins el riu i remuntar.lo fins La Febró, on havíem sortit.

Excursió que hai d'allargar ja que avui ni lo temps atmosfèric ni lo temps disponible ha estat suficient.

Si en voleu saber més d'esta excursió passeu per aquí: http://joanmupi.blogspot.com/2011/11/la-febro-mas-i-font-de-vinarroig.html


diumenge, 20 de novembre del 2011

El BOSC de la VILA









D'Alforja, per precisar. Este bosc és al Racó de Les Guilletes, segurament els topants més inhòspits i menys trepitjats de les Muntanyes de Prades. Este bosc s'estèn al repeu del cingle vermell que de la Mola de l'Escolà aguaita al Riu.


L'Evaristo i la seva família, s'instal.laren en aquest bosc tot fugint de la cruenta Batalla de l'Ebre. Eren de Bítem. Hi construí una casa, la Caseta de l'Evaristo, enmig del bosc, una petita caseta d'amb prou feines 30metres cuadrats i on vivien 5 persones. Si la veieu s'us encongirà el cor, de ben segur. Hi feien carbó d'alzina i és clar lo renom de l'Evaristo era el de Carboneret.




Avui hem nat a fer el pas del Carboneret, el camí que de darrera la Caseta de l'Evaristo feia cap al Pujador dels Teixos. Estos teixos durant molts anys foren els únics que hi hagué en lo terme d'Alforja i eren molt famosos perquè s'hi anava a fer verd per Nadal.


Així que Chris i jo baixem per La Grallera i agafem el camí de la Cingla, en direcció a la Font de la Menuda, en direcció a Mas d'en Rei. Quan portem una estona i abans de revoltar per entar en la barrancada de la Font de La Menuda, haurem d'entrar al bosc que aguaita al Riu. Si hi veieu dos petites fites, gairebé seguides a la soca de dos pins, és el moment d'entrar.hi. Resseguiu algun dels rastres que entren en lleugera baixada i quasi en direcció contrària a la que portaveu, fins que ja intuiu la buidor del cingle roig. Ara heu d'anar paral.lel al caire del cingle de cara al nord. Seguireu els rastres dels tocinos, molt evidents en algunes soques de pins morts. Aneu fent per arribar a una punta de cingle que s'aboca descarada a la vall del Riu. Des que heu deixat el camí de la cingla haureu esmerçat 4 o 5 minuts, això sí, prou enredats. Gaiteu a la punta. Hi voreu una línia de pedrots i rocs vermells que són la continuació del penyal on sou. Tot esquivant els rocs és per on s'escola el Pas del Carboneret. Ara que ja sabeu on us heu d'ensortir només cal trobar el Baixador dels Teixos per fer cap sota on sou. I per això resseguiu el cingle uns metres pel caire Nord fins que trobeu una fita prou grossa perquè els senglars no la puguin dissimular. Mirant al Nord, i dos metres a l'esquerra voreu potser unaltre fita, esta vegada més esquifida (podria no ser.hi). Ja sou al Baixador dels Teixos. Hi nireu baixant fent 3 zigazagues i apartant la vegetació. Només tindreu un pas una mica enutjós ja que no hi queda massa terra, la justa pels senglars, però una blada us deixarà que us hi agafeu amb força i passeu amb tranquilitat. De seguida sereu damunt dels teixos, i ja només us quedarà resseguir el peu de cingle, que us quedarà a la dreta per sortir a la cresta, i ja amb llum de dia veure.ho tot molt més clar. Ara només us caldrà seguir el vostre nas excursionista, alguna fita i alguna branca tallada per nar baixant enmig del rocam sense dificultats, per un terreny molt maco, on la roca roja, els pins i els líquens formen un conjunt fantàstic.


Xanet.xanet us topareu en un tres i no res amb la Caseta de L'Evaristo. Hi podreu entrar, i vore lu poc que queda en peus, ara ja, ni la fumera.
Nireu avall pel mig de les punxoses, les primeres del dia!!!! per saltar un marge i ser ja a la pista de deforestar que se va obrir ara fa ja una colla d'anys. De la pista només hi queda l'amplada, vatres només trepitjareu la traça que les bèsties i els caçadors mantenen neta. Travessareu un vessant rost fet pels aiguats del 10 d'Octubre de 1994 i seguireu per un senderó (sense rastre ja de la pista) ben maco, pel bell mig d'un bosc d'alzines on lo Carboneret hi debia fer unes bones piles. Un quart després d'haver sortit de la Caseta de L'Evaristo, sereu al camí de la Grallera, aquell que del Coll del Peiró puja a la Mola de l'Escolà. Sou apunt de pujar el magnífic grau que supera el cingle vermell. Un traçat espectacular en mig de llises parets rogenques. Només un però, les p...s motus el tenen fet caldo, i avui no repetiré lo de sempre. Una vegada guanyat el grau sereu en una balconada magnífica, el Mirador de la Grallera, o del Peiró, on hi podreu estar una bona estona gaudint, sempre que lo dia acompanyi. Si guatieu al Nord, immediatament voreu un gran morral de roca vermella, espectacular i encisador. Allà dalt, a la punta és on hi ha l'Olla, on els nostres avantpassats feien sacrificis. Per arribar.hi seguiu el camí normal (o sigui rastres de les motos, i quan veieu quelcom que us surt a la dreta, una rastre, una petita fita serà hora de seguir la nostra intuició, i sempre dalt del cingle fer cap aquella punta provocativa on trobareu l'Olla, (un forat rodó a terra), noves panoràmiques per gaudir i una inmensa tranquilitat. Retornats al camí de la Grallera, (quasi segur que fareu servir unaltre viarany que el d'anada) només us quedarà retrobar el cotxe on l'hagueu deixat.


Si algú vol fer este itinerari, difícil al meu entendre, que me demani, que intentaré ajudar.lo.


dissabte, 19 de novembre del 2011

LA VALL de CORTIELLA





És al Priorat, però de sempre ha sigut terme d'Alforja, perquè les seues mines, explotades des de temps immemorials van ser donades a la Mitra de Tarragona, d'on depenia lo terme de Santa Maria d'Alforja, tot plegat després de foragitar els morus de Siurana.

Natres hem aprofitat que els homes del temps donaven un matí sense pluja per fer un tomb en vicicleta. Alforja, Coll de Cortiella, llogaret de Cortiella, Central eòlica del collet dels Feixos, Puigcerver i Alforja. A destacar sobretot el llogaret de Cortiella, en força mal estat tot i que havia sentit que ho havien de restaurar. Allò més destacable, sens dubte és lo cementiri, rodonet, on hi ha el panteó familiar dels Mestre. I és enterrat el Mestre més famós de tots els que es coneixen. En Josep Antón Mestre, gran guerriller carlí de les contrades, famós per la seva honestedat. Mai cap soldat a les seues ordres va deixar de rebre la seva paga, i de la manutenció del seu cavall en responia ell de les seues arques. Capturat no va volguer obtenir l'indult que li oferien a canvi de la lleialtat a l'Estat.


























diumenge, 13 de novembre del 2011

EL BARRANC de la FORADADA



Avui Chris i jo, veient que lo dia no acompanya gaire i que a les dugues hem de ser a Reus, pujem a La Mussara a fer un petit recorregut pels boscos dels Motllats tot fent pràctiques de brúixola. I de pas arribar.nos al barranc de la Foradada on mai m'havia pogut entetindre. I perquè enganyar.nos, si veiem un rovellonet despistat.....

Tot i que no era lo millor dia per la humitat que hi feia vam baixar un bon tros del barranc de La Foradada, desde just abans que la pista que hi baixa se transformi en senderó fins una mica abans d'arribar a l'alçada del camí d'accés al Mas de Barret, on el barranc se fa difícil de seguir i on a l'esquerra hi surt un senderonet la mar de maco. El primer bocí de barranc és un pèl enutjós per les gavarreres i d'altres herbes que vas trobant al pas. Després hi ha un bon tros ben bonic, on el barranc és una llisera i apareixen altes parets, en un indret feréstec i solitari. S'arriba però a un estret on hi ha quantitats enormes de grans roques i on el pas cada vegada se fa més difícil, i quan ja comences a estar fart, per l'esquerra un bonic senderó. Tot plegat ben fitat, i el barranc sec, malgrat algun toll. Bé, sec sec no, perquè estava humit i relliscós, però d'aigua no en corria.

De tornada amunt vam pasar pel camí normal del Cingle del Barret, on vai tindre la sort de trobar.me amb el company Joan Marquès i companyia, i vam estar petant una mica, ja que desde que no sóc a la federació, no ens havíem vist pas. Pasant vora la cingla me vai apropar per buscar la Cova i Font del Barret. De la cova només puc dir que hi ha algun forat una mica més gran, però nio vai trobar quelcom que me fes estar segur d'haverla trobada la cova. I de la font, un forat a terra una mica treballat, lo més semblant, això sí, ni una gota. Per xò tinc dubtes, si algú me pot il.lustrar, agraït. Iun altre dubte, la Cova Serena, desde la pista estant se veu en un penyal una covota, però jo tenia al cap que més aviat era una balma, ja que hi encabien una bona quantitat d'ovelles, i aquell forat que se veu a l'altra banda sembla poc adient. També demano il.lustració si algú me pot dir quelcom.

I res ja cara amunt, a buscar lo cotxe, amb un ruixadet final i sense cap bolet al sarró.


divendres, 11 de novembre del 2011

ARA FA UN ANY

Avui fa un any, si fa no fa, que vai pendre la decisió d'abandonar els blogs, tan este meu com els altres on hi col.laborava (demano disculpes, amb un any de retard), però l'autocensura havia d'ésser dràstica i fulminant. La raó, molt fàcil, havia pres espai a les responsabilitats més ineludibles per dedicar.m'hi a la "feina dels blogs". Espero ara tornar.hi, ja que algunes de responsabilitats que tenia ara no les tinc. Espero també organitzarme millor i ser més constant i asidu, poguer no tant extens com abans. El que sí tinc clar és que només me dedicaré a este de blog, lus altres on tenia compte compartit i els altres on col.laborava queden de moment restringits a fets puntuals, a l'espera que una bona picossada me deixi més temps lliure.

Durant este any, no he fet gaire cosa remarcable. D'escalar només puc mencionar la normal de la Magdalena Inferior i la normal de la Penya Roja. Una lesió al braç dret que ara se m'ha reproduït a l'esquerre me te desmotivat. He fet la ferrada del Pont de Suert per dir alguna cosa més.







De raquetes res de res. En bicicleta res destacable, encara que la fai servir molt per fer recadus.

Al Pirineu he fet un parell de 3mils: La Múnia (a la tercera va la vençuda, encara que va anar d'un pèl!!! de no fer cim); i lu Besiberri Sud per segona vegada. També la Pica de Cerbí, que tenia pendent desde que vai llegir un llibre d'en Ceferí Rocafort, un dels catalans pioners del Pirineísme. I també lu Malh de Bolhard, amb especial atenció en les visites a les mines.

Ophrys subinsectífera (Ophrys insectifera L. subsp. subinsectifera) 

Al Prepirineu només m'hi he apropat una vegada, crec, per visitar el Santuari del Lord, i mira que tinc coses pendents...

Lu Montsant el tinc abandonat, sobretot des de que un dia a la primavera fent'hi una excursió me va vindre una mal de genoll horrorós que me va tindre tres mesos sense poguer sortir. A destacar a títol personal que després de 14 anys ininterromputs, este any no he fet la Reus-Prades-Reus. Lo genoll i algunes decisions de la organització han col.laborat amb el cansament anímic de tants anys de repeticions.



A les Muntanyes de Prades hi he dedicat bastant de temps, tot apamant alguns sectors de manera exhaustiva tot buscant quelcom no massa conegut. Alguns exemples: alguns grauets i coves de Siurana, Cova del Colom i Ullall de la Vila, a La Febró. Moleta del Castlà i el pujador dels Rasos, a Montblanc. Bassi al cingle dels Motllats damunt l'Obac d'en Verd. El camí entre Albarca i Vilanova de Prades, alguna raconada de Prades també. La canal de la Castanya, la Punta del Solà, o l'Avenc Porta.Lloret, o la meravellosa Font del Bres, a Arbolí. A Alforja lo pujador i la Caseta de l'Evaristo. També he dedicat bastant de temps a les orquídees. Però potser la joia de tot plegat, tant per l'espectacularitat com per les vegades que hi he hagut d'anar, ha sigut el Colomar de la Mussara.

De 100cims n'hem fet 3, Puig de Grialó, Mola d'Estat, i Miranda de Llaveria, aquest últim fent una magnífica excursió amb els Excursionistes d'Alforja. Als Ports hi hem fet cap tres vegades lu menus, tot visitant alguns indrets fantàstics, com el Forat de l'Aire, els ullals de Mas de Pau, o el pujador de les Moletes d'Arany o tot pujant a la Tosseta Rasa on vam començar els sostres comarcals.


També vam passar un cap de setmana fantàstic a Mas de las Matas, on vam visitar el Castell de Castellote i la Cova de les Monges de Ladruñán. A Maurienne només hi he nat 10 dies este any, a la tardor, poguer lo millor moment per atansar.s'hi. M'he dedicat a fitar un camí, lo de St. Sulpice i pujar un parell de cims, lo Grand Perron d'Encombres amb unes vistes enormes dels Alps Francesos, i le Mont Chauvin també amb unes vistes de la Vall de l'Arvan i dels seus contorns ben privilegiades.


Donar les gràcies a tothom que durant este any han aguantat el meu mal caràcter tot acompanyant.me i ensenyant.me el país i també demanar disculpes si algú s'ha sentit decebut per este any sense llegir rucades de les meues.


Fins aviat.