És allà a la Mola de l'Escolà, al vessant que aguaita Alforja, sota el pany més alt de calcari blanc. Allà sota uns rocs enormes separats de la cinglera mare.
Ahir ens hi vam arribar l'Hilari, lo Piplo, i jo. Aquests dos primers ja havien pujat fa pocs dies. I és que el record que en tenia lo pare de l'Hilari (hi va nar l'any 1940) i la descripció q tinc jo en un catàleg d'espeleologia no coincidia gens. I és que el catàleg només descrivia la part de baix de la cova, la part fumada. I en canvi la part més interesant, la de dalt, la que tenia fama a Alforja no hi surt.
Hem pujat per la carrerada, fins arribar al camí de la Cingla, i aquí hem agafat la direcció de Ponent, la del Coll d'Alforja, primer seguint el camí que jo havia netejat ja fa algun any, però al cap de tres o quatre minuts deixant.lo per seguir sempre el rastre que lo ramat manté net, i que va més arrans de paret que lo camí en qüestió. I és que lo camí que vai netejar, està més brut que el de les cabres, i el pragmatisme sempre és una bona excusa.
Ens apropem aquell penyal separat del cingle, i ens arribem seguint una lleugeríssima traça enmig de les aromàtiques i les punxoses. A la seva base és on veiem el fumat de l'entrada principal de la Cova de L'Aleu. Seguim arran de paret deixant aquest penyal més principal i seguint per un de més modest. Un cop sobrepassat este iniciem la pujada per la canal entre aquest i el penyal més a l'esquerra i de lluny més gros. Aquí hem netejat força. Bé l'Hilari, jo esmorzava. Un cop neta la canal cal grimpar tot deixant a la dreta unaltre entrada més exposada. Cal baixar per aquest estretíssim pas (i on lo Piplo, un gos, aplega tot el coneixement i se queda fora). De mica en mica el pas se va fent més ample i menys vertical fins trobar un marge inclinat a mode d'escales que ens fa baixar amb facilitat al que és l'espai més gran i alt de la cova, on veurem a la dreta aquella entrada més conflictiva que la nostra, a no ser que fem servir l'alzina
. Vatres mateixos. La sala és espaiosa i entra una mica de claror.
Ens apropem aquell penyal separat del cingle, i ens arribem seguint una lleugeríssima traça enmig de les aromàtiques i les punxoses. A la seva base és on veiem el fumat de l'entrada principal de la Cova de L'Aleu. Seguim arran de paret deixant aquest penyal més principal i seguint per un de més modest. Un cop sobrepassat este iniciem la pujada per la canal entre aquest i el penyal més a l'esquerra i de lluny més gros. Aquí hem netejat força. Bé l'Hilari, jo esmorzava. Un cop neta la canal cal grimpar tot deixant a la dreta unaltre entrada més exposada. Cal baixar per aquest estretíssim pas (i on lo Piplo, un gos, aplega tot el coneixement i se queda fora). De mica en mica el pas se va fent més ample i menys vertical fins trobar un marge inclinat a mode d'escales que ens fa baixar amb facilitat al que és l'espai més gran i alt de la cova, on veurem a la dreta aquella entrada més conflictiva que la nostra, a no ser que fem servir l'alzina
. Vatres mateixos. La sala és espaiosa i entra una mica de claror.
Per tot trobem pintats o gravats a les parets els noms de la gent que hi ha fet cap. Avis i revesavis de cognoms comuns a Alforja. Les dates són sempre d'abans de la guerra.
Hi ha una pintada que ens fa dubtar. Línies traçades amb un dit, amb pintura vermella potser. N'hi ha 8 de llargues i tres una mica més curtes. Pel que me diu l'Hilari d'este tipu de ratlles s'han trobat en coves de les Muntanyes de Prades. Jo penso que podrien ser 8 llunes plenes més tres de les altres. No és aproximat el període de gestació humà??? Preguntes sense resposta, encara...Fem un pas estret de baixada i nem a petar a un fondo on una ensulsida ha deixat enormes rocs. Sembla clar que per qui se comunicava amb la cova de baix. Fem un pas sota un roc, després desgrimpem un resalt amb una presa picada a la roca i arribem on tothom. Tothom que ha deixat marcat qui era i l'any. L'any més tendre és 1924. L'any més antic és 1892. Voldria dir doncs que per aquelles dates ja no s'hi podia saltar per avall tot i que hom tindria constància que s
'hi comunicava.
L'Hilari amaga la panxa i va forat avall treien algun roc que li molesta. Però a la fi recorreguts 5 o 6 metres més, no té altra que pujar.
Toca doncs tornar a sortir, retrobar lo gos i anar avall a vore si me don temps de dutxarme ans del dinar de Nadal.
L'altre dia vai sentir, que noves investigacions i nous experiments han esvait qualsevol dubte sobre la evolució de l'Univers. Hi havia qui creia que havia deixat d'expandir.se i s'estava contraient en si mateix. Pos no, sense cap mena de dubte (de moment), l'Univers s'està expandint de manera exponencial, fins arribar al 
