dissabte, 30 de juny del 2012

El NIU de l'ÀLIGA

Passat dos quarts de 8 de dijous lo Joan i jo comencem a caminar Molins de Tarrés amunt per a vore com ha quedat la recuperació de l'antic camí d'Alcover a Montral en el tram entre estos Molins i les Basses de la Central. Som a la Vall del Glorieta. Per agarrar este "nou "camí, cal que no creueu el Glorieta i agafeu la pista que en suau pujada remunta la vall. Deixem a dretes pistes barrades al pas i sense volguer ja som al vell camí.

Hi sou encara que no ho sembli. El treball artificial per fer pas, i la brossa vegetal llençada a la vora fa una mica de basarda. Som a l'ombra però en l'ambient se nota la calor. Més envant passarem un pont de fusta que salva un barranquet d'1,20m d'alt en la seua part més alta. Calia??? Al cap d'una estona el camí guanya en bellesa i se nota més fresca. Destaquen els marges refets amb llicorella. Guanyem un collet d'on marxa el camí que puja (brut) cap a Camalluent o bé als Corrals del Xarrumba, o a tots dos, no ho sé, i baixem per pasar pel mig de les runes del Mas de Xarrumba. Deixem el camí que baixa al riu, brut, i per on antigament s'accedia a la Central. Prou planers i en un tres i no res som devant dels edificis de l'antiga Central del Glorieta. Ans però hi ha un barranquet sobre el qual han bastit un pont que ens estalvia seguir el viarany que creua el barranconet amb el conseqüent pèrdua d'uns quants segons i mija caloria. També així no sumarem uns 6 metres de recorregut i 2 metres de desnivell acumulat al total de la excursió.

Arribats a la Central la recuperació del camí ha estat del tot innovadora. A partir d'aquí, de camí ja n'hi havia, però molt desfet pel pas de les motos. Era quelcom lleig i desagradable. Ara també. Han arranjat el camí a mode d'escales dretureres amb pedres acollades amb Portland. Del vell camí de bast, ni rastre. A partir d'aquí i en amunt lo Joan i jo ens atansem, tot seguint la multitud de viaranys, al caire de l'estimball, tot buscant en la pedra tosca el Colomer del Glorieta. Havia vist la foto en la Guía de Montral, on s'esmenta aquesta construcció, però no dona detalls de la situació exacta. La busca se revela ineficaç i ja dalt a les Basses, busquem ombra per esmorzar. Ho fem a tocar de l'aigua, i on a part de jalar discutim les últimes novetats político-socials del país. Ho sigui que vam estar prouta estona fins que me don per posar els peus a l'aigua. Està fresqueta, no paso dels genolls. M'envai al toll inferior, des d'ara i si ningú me corregeix el Toll del Colomer, i d'on, (ja ho heu esbrint) se veu el Colomer del Glorieta, picat a la tosca en un penjat sobre el riu. L'alegria és important i la sort infinita. La foto és però del Joan.
Després intentem trobar.hi unaltre accés per poder palparlo, però el verderal i el meu calçat (xancles sense mitjons) no són gaire amics. A més la calor comença a ser insuportable. Així que avall que fa baixada on tinc la gran sort de no caure per un gran estimball. És després d'una forta baixada que hi ha un retomb fort a dretes. Baixava imprudentment quan a causa del mal estat dels meus pnemàtics no puc frenar suficient per fer el tomb a dretes i quan ja sortia disparat pel precipici la tanca col.locada pels recuperadors del camí m'atura al caire de l'estimball. Gràcies a aquesta barrera arquitectònica puc explicar els fets. El meu més sincer agraïment. Us aconsello màxima prudència en este tram.
lo Joan va poguer captar el moment de l'accident del qual vai resulatar sortosament il.lés
Després, bany al fabulós Niu de l'Àliga, que més se pot demanar??? pos que lo cotxe estigui a l'ombra, quelcom que només vai aconseguir a mitges. I és que en estos dies d'onada de calor estos detalls són importants. Excursions curtetes, bany i cotxe a l'ombra són l'imprescindible per gaudir del nostre muntanyam.


dimarts, 26 de juny del 2012

FARENA

Hi vàrem pasar la revetlla, ja que un conegut, que hi té casa mos va convidar. Lo normal fora haver aprofitat per fer alguna excursioneta però els excesos del dia anterior a barraques ho varen desaconsellar. La calor tampoc hi ajuda.
ftp://geofons.icc.cat/fitxes/XU/ETRS89/263130015.pdf
Lo terme de Farena (pertany a Montral, tot i que és més concorregut) és accidentat. És clos vora el Riu Brugent el qual li dona tota la vida. Els Motllats per una banda i la Serra del Bosc per l'atre amaguen este petit llogarret. Farena demunt d'un turó, a una distància respectable del riu, serva encara cert aire medieval. Sobrteot en la estructura, on els carrerons i escales costerudes són les protagonistes. Les cases, moltes massa arreglades li confereixen un aspecte idíl.lic, de poblet de muntanya. Un restaurant és lo nucli vital del poble.

D'excursions en podeu de fer de llargues, però la experiència me diu que a Farena, en general se'n fan de matinals. S'hi acostuma a anar quan el fred és història i se busca itineraris on poder-se banyar. La carretera que hi puja des de la Riba tampoc ajuda. A més Farena té la sort que té uns petites excursions pels topalls vora el poble molt agraïts. Cap als Picons, cap el Toll de l'Olla, cap a La Bartra, cap a Fontanelles. Són estos recorreguts, curtets, ideals per canalla, els més utilittzats.

  
Toll de l'Olla
Dissabte al vespre vai fer un tomet deixant als companys la fenya de preparar el sopar. Pel camí de el Pinetell fins els retombs sota el Castell de Ganyes i tornar per la carretera. I diumenge ans de dinar mentres tots eren al toll de l'Olla, unaltre noi i jo vàrem anar a buscar un toll (no en sabem el nom). És entre el Molí d'oli i la roca Molnera. No tinc fotos, però és fabulós. Més de vint metres de llarg, molt aubac, arrapat a un cinglet. L'aigua és clara i gelada i una profunditat important, jo nava acollonido. L'accés però és selvàtic i l'entorn poc adient per estar.s'hi. Això sí, el descens del riu per arribar i per sortir.ne és increíble, talment com si estiguessiu a l'Amazonas. Matxet indispensable!!!


Per cert les últimes dugues fotos, les maques, són de Chris.

divendres, 22 de juny del 2012

Ophrys Apifera


La més tardana de les abelleres, o això crec. En algun puestu hem vist de nom comú Abellera Vera, natres però l'hem rebatejada com a Abellera Riallera. Crec que és un nom que se li escau extraordinàriament. 

De les abelleres més boniques i definides, difícilment confusible amb d'atres si no hi ha hibridacions i coses rares. La trobareu amb certa facilitat pels topalls de la Mussara, en erms no massa eixuts i en clarianes de bosc i sobretot durant la primera quinzena de juny, si la seca ho permet.

dimarts, 19 de juny del 2012

ÍTACA a les MOLES del DON

Font dels Prats
Ha sigut un cap de setmana raret. Els plans de celebrar Sant Bernat de Menthon van fracasar per culpa de la febre d'unes angines. De retruc el cap de setmana pirinenc també. Així doncs empastilladet vam fer una mica de tot i res. I fou ahir dilluns a la tarda quan vam apretar més. És estiu i estes coses passen.

Ophrys Apifera, abellera riallera
Epipactis Microphylla
Dissabte a migdia vam pujar a La Mussara. Vam fer un tomet curt pel bosc en busca d'orquídees, sense cap èxit especial. Després vam nar al refu per celebrar els 25 anys de l'escola d'escalada de La Mussara. Per celebrar este anniversari lo Cisco ha reequipat amb químics les vies que ell va obrir quan era guarda del refu. Hi hagué una trobada d'escaladors i una llangonissada, i se va editar un llibret on surt el meu nom del tot inmerescudament. Vam ajudar una mica amb tot el pollo montat i encabat vam traslladar els bàrtuls al Refugi de Les Airasses on es celebrà el primer Joan Bou Festival. Se tractava d'una compe/patxanguera en un bloc, on els dinàmics eren obligats. Gent molt jove. Se celebrà de nit i després hi havia ball, encara que natres a les dotze vàrem deixar.ho estar. Un event dels que a mi me fa una mica d'angúnia però és el que la gent jove demana.

Diumenge, com que havíem de dinar a Pratdip vàrem nar a fer una via d'escalada esportiva a la Paret dels Ràppels. És a l'inici del Barranc de la Pauma Negra, dita Rasa del Canal, per on passa una pista encimentada que te deix aparcar a peu de via. És un sector esportiu d'uns quinze metres d'alt, on abunden els sisos, i pot ser algun setè. Només hi ha una via que pugui fer jo, la de més a l'esquerra de totes, i és la que vam fer. Després el sol que ja apretava ens va portar cap a altres verals.
Ens vam apropar a la Cova del Blai. És maca, i de fàcil accés, que és tant com dir que està tota xafada. Hi tornarem, a vore si un dia fem el Tomb de Les Rases!!! Dinar amb la colla que havien fet el tomb al Cabrafiga!!!!!! quina manera de patir calor innecesariament...

I dilluns a la tarda cap als Estrets. Havíem de ser 4 però al final som 3. Deixem de fer l'Àngel de Cuir ja que el que finalment no ha pogut vindre va ser el que l'havia proposada. Mirem la ressenya i ens decantem per la Ítaca. Portàvem una ressenya que hi diu cinquè, però esta que vos he enllaçat me sembla més encertada. El meu paper en la cordada va ser portar la motxila amb la clau del cotxe, els kleenex por si hi havia un apretón inesperat, els frontals i l'aigua. Tota la via xupant roda i agafant.me a les cintes desesperadament. Montsant va obrir 3 dels quatre llargs, l'últim de tràmit i sota un puglim que anunciava una tempesta que al final ens va deixar viure.  


El primer sens dubte és el més difícil, el segon el més fàcil i el tercer el més guapo, llarg i continuat (que maco ha de ser saber escalar). El quart és de tràmit, només amb una empipadorapanxeta de presa petita, però vaja res que no se pugui solucionar amb un pas de piscina. Reunions equipades per rapelar. Menys la última que la fas en una savina. Atenció si tenim cordades per sota ja que podem llençar alguna pedra mentres recollim corda. Baixada sense gaires problemes encara que muntar el rapelillo molesta un poc.

Una tarda diferent on no he recuperat les bones sensacions de fa anys (poguer ja és massa tard) o bé és que la via me venia gran, que també.
única assegurança no expansiva de la via

divendres, 15 de juny del 2012

SANT BERNAT de MENTHON







 
Avui és Sant Bernat de Menthon. Patró dels excursionistes. Bé, és patró dels muntanyencs i alpinistes, però en lu nostru país, tothom o gairebé tothom primer és excursionista i encabat, i si fa el cas és dedica a tasques més esportives. Jo sempre havia cregut que lo nostru sant era Sant Cristòfor per ser patró de traginers i viatgers. Però he trobat per inet que com és un Sant Llegendari, o sia de veracitat poc probable l'havien suprimit del santoral. Se celebrava el dia 10 de juliol. Jo mateix porto el cotxe al taller San Cristóbal.

Tenia pensat celebrar "por todo lo alto" el meu Sant Patró. En no ser creient no tenia pas pensat peregrinar fins una imatge i resar. Però fer una caminadeta i un bon esmorzar, això sí que me feia goig. Cercant a la ment un lloc per esmorzar vai creure adient fer.ho en un hostal de coll. Sant Bernat aixecà dos hostatgeries en dos dels colls més importants dels Alps. Tots dos porten el seu nom, i són un cada banda del Montblanc. Cercant al cap quin hostal de coll hi havia prop de casa m'he trobat que los tres que tenia més a prop ja fa uns quants anys que són ensulsits. Els Hostalets d'Albarca, la Venta la Llena, i el Mas de la Potra, al Coll de la Teixeta.

No he nat a festejar-lo perquè els 39,2 de febre que tenia ahir així m'ho recomanaven. Avui les pastilletes sembla que facin lo seu efecte però val la pena fer repòs. I lo pitjor és que este cap de setmana s'havien conjurat els astres per poder anar al Pirineu a pasar una mica de fresca. Una llàstima tot plegat. Espero l'any qui ve poguer celebrar Sant Bernat de Menthon doblement i si pot ser en un Hostal de Coll. Tenc tot un any per trobar.ne un...
les fotos són robades d'inet, espero que ningú se m'enfadi, i si no que m'ho digui que les treuré

dimarts, 12 de juny del 2012

COVA de les GRALLES

Avui dimarts, amb una fresca considerable (14 graus este matí, i vent de 40 a 50 sostingut) me poso a fer l'entrada de la excursió de diumenge, amb els Excursionistes d'Alforja i amb arribada i sortida des de Capafonts.

Lo Pep ens va programar una excursió especial per estos dies de calor. Aubacs pel dematí i aigüeta a la tarda, tot un encert. La ruta va ser prou curta com per poder disfrutar de tots els llocs per on passàrem, i a més  després de dinar, les nuvolades ens van acompanyar. I per postres a l'arribada ens tenien preparat el refrigeri. Me nego a muntar qualsevol altra excursió, només puc quedar malament.
Gladiol
Font de l'Escudelleta
Començàrem pujant per Les Hortes a buscar el lloc d'esmorzar, la Cova de les Gralles. Només dir que vai pujar pel barranc, i que s'hi pasa bé, al principi algun boix sobrer i més envant un pi caigut. Que val la pena també de pujada (sempre ho havia fet de baixada), i que té un parell de raconades ben maques. Algun pas de segon inferior si no vols entrar al bosc.

Esmorzats, pujada al Pont de Goi, la Font Nova, el Colomer, i aquí decantar per l'aubaga dels Motllats. Este camí no l'havia fet mai, i me va decepcionar un poc. El feia més frescal. I n'hi ha de rotllos frescals, però no masses. Hi dominen els boscos apretats d'alzines i botges i quan no pedregals erms amb cadàvers de boixos.
Baixant cap al Brugent


A la Font del Rei (seca) avall per camí poc definit damunt del rocam fins entar al bosc on més dreturer el camí baixa a una pista. I encabat al Coll de la Fueta, per on passa el camí vell d'Alcover a Capafonts. Sóc del parer que era de carro.
Camí d'Alcover a Capafonts
Hi transitem poc per este camí ja que de seguida baixem al Brugent pel Grau dels Tres Esgraons, un camí que tampoc havia fet i que me va sorpendre molt gratament. Ben definit i prou frescal.
Les Fous
Arribats al Brugent ja tot disfrute, ja ho sabeu els que hi heu transitat. Bany, teca, bany, passeig pel riu, bany....
Conreu d'Elates

diumenge, 10 de juny del 2012

MAS de L'ESQUELET

És a l'aubaga del Puig de Mas d'en Vinyes i resta totalment ensulsit i embardissat.

Este matí al aixecarme i vore la fresqueta que corria m'he decidit nar a fer un tumet. Aparcat a Pla de Vernet he nat fins al Mas de l'Esquelet i allí m'he entossudit a trobar el camí que comunicava amb el Mas de Gallarí. Sense sort. Al mapa Piolet que jo tinc hi ha dibuixat un viarany. I de viarany sí que n'hi ha, més d'un. A més pel mig del bosc s'hi pasa bé. Però no he sortit al lloc previst, i tampoc mai he tingut la sensació d'anar per un camí antic. Si algú saps més coses que jo i me vol instruir li restaré molt agraït.

Espantallops, una botja amb potser una gran importància biològica, en parlarem.
Després he nat a veure el grau de Mas d'en Vinyes-i-Vernet. Està com sempre. Potser algun retomb està més espès. El marfull treballa incansablement. Però com que les herbes no són punxents s'hi pasa prou còmodament. Hi he pogut fotografiar la primera Cephalentera Rubra, la més boscana, i també la més maca, i la que crec que és una Epipactis Muelleri, però d'això hi hauré de demanar al Mestre. I res, tornar al cotxe ja amb prouta calor.
Cephalentera Rubra, la més maca i ombrívola de les Cephalenteres
Entreu al blog d'en RAFEFE on tindreu més info del grau del Puig d'en Vinyes i de molts altres viaranys en desús.

Epipactis 

divendres, 8 de juny del 2012

L'ESTARTIT

Un centre turístic envaït de gavines. Gavians argentats crec. Uns ocells oportunistes que tan els dona per empipar els gats com destrossar els tubs de l'aire condicionat. I ni pensar.ho de deixar menjar a la terrassa!!!! no vos les treuréu de sobre. Durant estos dies m'he posat lo trajo de gavina i he copiat la seva manera de viure.

Divendres passat, l'últim dia. Aprofito el dematí i tot sol vai a fer un tomb per la contrada. Bàsicament és pujar als penyals que dominen el poble. Rocamaura i Torre Moratxa. I per este ordre.

La pujada a la Roca Maura és dreturera per un caminoi sobre la roca nua. Un camí molt runnner. Dalt trobarem un munt de ferralla i boniques vistes de la contrada i de la mar, i de la gran masada de la Torre Ponça. Se baixa vértex enllà damunt el rascler fins el coll que hi queda al Nord i que dona accés a la Torre Moratxa, encara q per inet he trobat que lo nom original fora Torre Borratxa, i a mi, ho sento, este últim topònim me fa més gràcia.

La torre en qüestió encara hi és, i en prou bon estat. Pel que sembla és una torre de guaita de l'edat mitjana que servia per avisar als habitants de la plana l'arribada dels pirates. Això sí, a mi pel seu aspecte i l'orifici del sostre me recorda més a un forn de calç.
Continuant al Nord arribem a Coll de Taians on ja decantem per avall i cap a mar. El camí més fressat, no el de la pintura, és una pista de biketrial, o quelcom semblant.Però vaja de seguida serem en una urbanització i avall avall pasant per la ermita oblidadísssima de Santa Clara.

Acabada la caminadeta, acabades les "vacances". Cap a Alforja amb la sensació que he desconectat, però també reflexionant en què tampoc me feia falta. Un lloc per fer vacances però sense massa interés ni gràcia on el més emocionant ha sigut creuar el Ter just per la seua desembocadura. L'únic que m'atreveixo a recomanar.vos.


dijous, 7 de juny del 2012

CASTELL del MONTGRÍ

Durant estos dies de vacances vàrem escollir el Castell de Montgrí com l'ascensió més destacada a fer. Ja veieu per on nàven els tirus.  Ascensió que fèrem dijous passat. I des de Torroella, pujar i baixar, a lo fàcil.
Si hi voleu anar, millor guaiteu per quí que n'aprendreu moltes més de coses i cosetes.
Segona i tercera Capella
Aparcàrem per llà les escoles, cosa que no va ser fàcil, ja que era l'hora dels crios, hi havia un carrer en obres, i calia trobar ombra per tota la estona que fossin fora. Aparcats, un veí ens explicà com trobar la sortida i enacarar el camí. Després de travessar uns erms vam trobar una pista pintada de GR. Pintura que no vam seguir tota la estona, de pujada.
Creu de Santa Caterina
Arribem al Castell sense més entrebancs que el costerut i pedregós camí. Tot pasant per "la normal", les Capelles i la Creu de Santa Caterina. Mireu l'enllaç de dalt per saber tot de coses. Natres vam estar un ratet on la calitja no ens va deixar decidir si l'Empordanet és o no el paisatge més bonic de Catalunya. Foto de centcims en una de les torres del Castell i per avall.
Elles per "la normal" i jo seguint un rastre de pintura tot passant pel Cau del Duc d'Ullà. Una balma plena de conguitos de cabra per terra i de cintes exprés pel sostre, tot plegat poc suggerent. Baixo pel "Pedrigolet" fins la pintura, i allà, a la primera capella, ens retrobem, i fem un mos a l'ombra. Elles per la pintura i jo per un viarany ben fressat que baixa més encarat al Campanar de Sant Genís, sens dubte el camí vell. I és anant per este bocí que me vengué al cap una cosa que ara intentaré reflexar en les següents paraules. Al tanto que va un rotllo...
Pati interio del castell
Moltes vegades, moltíssimes!! sen's ha explicat les meravelles de la xarxa de camins del Baix Empordà. De la feina de les brigades, de la cura del Consell Comarcal, dels convenis signats, del model a copiar... I ara no vui llençar per terra tota esta reputació guanyada a pols. Amb els pocs camins fets estos dies no tinc cap mena d'arguments per fer-ho, però voldria dir un parell de coses puntuals que me serviran per la reflexió que tinc al cap.
Perquè el GR, tot pujant al Castell del Montgrí és senyalitzat per una pistota dita de Tres Pins, enlloc de fer.lo pasar pel camí vell, camí més curt i de pendent més uniforme, i de traça ampla i fresada? No se m'acut cap més explicació que la manca de cura i de sensibilitat per part del responsable. I dos: Al Coll de Santa Caterina, posiblement el Coll més important d'este massís, no hi havia cap senyalització vertical que t'indiqués les diferentes opcions. Manca de pressupost??, impossibilitat d'arribar en vehicle??? Repeteixo, estos dos exemples no són ni de bon tros suficients per denostar la xarxa de camins del Baix Empordà, tots fressadíssims.
Cau del Duc de Torroella des de dins.
És però la constatació d'estes dues falles, al meu entendre, el que me serveix des d'aquí per lloar i posar en relleu la gran tasca duta a terme de vell antuvi per les entitats excursionistes del Camp i comarques veïnes.
Per tot el relleu del nostre muntanyam trobareu tot de indicacions, fites, pintura de senders homologats i de no, i encara que això en principi sembla més aviat un desgavell (que ho és, al meu entendre) és fruit de la passió dels excursionistes dels nostres verals. Les dues falles senyalades més amunt al camí del Castell del Montgrí són difícilment (que segur que n'hi ha) reproduïbles a la laberíntica xarxa de camins del nostre muntanyam. Hi trobarem pals als racons més allunyats del Montsant, i si a voltes no s'ha fet servir el camí vell per senyalitzar un sender, no ha sigut per deixadesa, si no perquè este ha estat en aquell moment impossible de recuperar.
Repeteixo, donar les més sinceres felicitacions a la meravellosa i poc reconeguda fenya de les entitats del nostre territori, amb suport o sense suport de la administració (les més), que ha confeccionat una enorme xarxa de camins, senderes i viaranys, a voltes poc turístics, però que han servit a moltíssima gent per entendre, conéixer i estimar el seu territori.