dissabte, 9 de març del 2013

SIBERIANA 2013

Tard, però este any també hem tingut Siberiana. Bé, més aviat Siberianeta, sobretot comparada amb la Siberiana 2012.  Esta entrada a més de servir.me per registrar este episodi de fred, me servirà per penjar les fotos d'estos dies, on hem nat expresament a veure la neu caiguda, i de pas estalviar.me unes entrades, ja que com veieu vai molt atrassat.
No ha sigut ni de bon tros una onada d'aire fred espectacular, però ens ha sorprès quan ja teníem la primavera a tocar. Menys fred, però més aigua, i és que de seguit de l'episodi de fred hem tingut precipitació, i en forma de neu en alguns llocs on normalment no és massa habitual, ni tan abundosa. Segurament hauria de fer una entrada especial per les llevantades, ja veurem.
A Alforja vam estar del dia 22 de febrer fins el 1 de març, inclosos, sense assolir els dos dígits de temperatura màxima. Alguns dies de glaçadetes dèbils, però llargues, d'unes quantes hores. I això sí, prou humitat, i pocs dies de vent, cosa que ha fet més suportable tot plegat.
el Mirador
Hi va ploure la nit del 22 al 23. Només a última hora, una miquirrinya de neu. Així que lo 23 va llevar.se el dia amb les muntanyes ben enfarinades!!! Vam pujar al Mirador, pel dematí, per la Font del Teix, amb una neu pols espectacular!!!!!! Uns 10 centímetres del Coll de Miquel-Vicent en amunt.
Sant Antoni




















A la tarda, després de dinar, un tomet per Prades, per la Foradada i el camí de L'Abellera, amb més de 12 centímetres de neu pols també meravellosa que feies saltar a cada pasa. Llàstima de trobar la vila vermella, ja amb poca neu (els turistes la deurien pendre tota) i és que mai he enxampat Prades sota la neu.

Al fons, planer el Puig Pelat, a l'esquerra el Cantacorb Petit, i a la dreta més punxagut el Cantacorb Gran
Camí del Puig Pelat
Al dia següent, diumenge vam pujar als Motllats pensant de no trobar gaire cosa, i vam xalar d'allò més pujant al Puig Pelat (1075,8m), al Cantacorb Gran (1050,7m), i al Cantacorb Petit (1033,7m). El Puig Pelat és el cimal més alt dels Motllats i per extensió de la Serra de La Mussara. Curtíssima i agradable matinal, encara disfrutant i molt de la neu pols aixecada pel vent, i pujant a tres cimals pels seus vessants més esquerps.
Cim del Cantacorbs Gran

















I a la setmana següent entrà una llevantada, lo dijous/divendres, afectant de ple la serralada Ibèrica, ja que esta havia guardat prou aire fred de la Siberiana. Ho van anunciar amb prou temps, però les previsions tot i que encertades del tot, no s'imaginaren l'efecte tan espatarrant que causà.
el Catinell
Dissabte al matí, encara hi havien una quantitat enorme de carreteres impossibles a les comarques interiors de Castelló i la zona de Terol, tradicionalment molt freda però seca. D'entre elles la que pujava a a Fredes.

Al final mos decidirem i anàrem al Port a veure tota aquella neu caiguda. L'excursió no fou extremadament bella però emocionalment intensíssima. I és que la neu caiguda, de llevant, no era massa maca, humida, però el tou de més d'un metre, a partir de 1000 metres, i en algun llochs de vora un metre i mig ens posa a prova com mai.
de tant en tant teníem ajuda a l'hora d'aubrir traça

però que va abandonar ràpit. Senglar (Sus scrofa)
Pujàrem a dormir al Refugi de la Fontferrera, on no hi era el guarda. Ho férem des de la Font del Teix, al Barranc de La Fou. Prenguerem tot un seguit de desicions "errònies" que ens féren patir de valent per arribar al Refugi, ja el diumenge. La més greu va ser que vai errar l'itinerari havent de desfer un bon tram de recorregut i xupar 5 quilòmetres de pista quan estàvem a 66 metres de cim. Tota una odisea (per natres) on vam fondre tota la nostra forma física i mental.
Refugi de la Fontferrera

Tot i això, i segur que agreujat pel cansament i la deshidratació, vàrem experimentar sensacions i moments prou intensos com per restar en la nostra memòria durant molt de temps.I això sempre és positiu tot i el patiment.

Pla dels Cirers
En recordo varis, com quan vàrem aturar.nos en sentir una esquella i al cap de poc aparegèren els dos cavalls de les Vallcaneres intentant baixar per la pista, amb la neu per la creueta. Al dia següent els trobàrem a puestu, no se van atrevir a franquejar un pi caigut.

Però pot ser els més intensos foren durant estos últims quilòmetres, en mig de la foscor. Als rotllos on feies aixecar neu pols, el frontal il.luminava tot una muntanya d'espurnes que escampaves per arreu. O el jugar de l'alè sobre la llum dels LED, que entelava el cel atapeït d'estels extremadament brillants.

Pujant d'esma, com un autòmat, només interromput per les afonades al tou vai recordar el capítol de Kurt Diemberger en què descriu la part final del seu descens del K2. El titulà Perpetuum Mobile. I descriu (ho dic de memòria perquè no tinc el llibre a casa), el seu constant, encara que inconscient, moviment per descendre. Quelcom que ell no tenia esma de controlar era capaç, en virtud de la seua salvació, de fer anar el seu cos molt malmès però amb desició per avall.


Jo ni vull, ni puc, ni m'atreveria a comparar la gesta del Kurt amb la meva penosa pujada a Fontferrera. Fora una estupidesa. Però si que me serví per reflexionar sobre la capacitat de patimenta de l'ésser humà, cadascú en la seua mesura, i en les extraordinàries qualitats físiques i mentals de l'ésser humà, que moltes vegades ignorem perquè resten amagades sota un coixí del sofà.

Narcissus assoanus















Com tindre coneixença d'estes extraordinàries qualitats sense posar en risc la pròpia vida i la dels teus? És l'alpinisme una resposta a esta pregunta, o hom cerca en l'alpinisme la resposta, o res de tot això...

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Més sensacions que a la Val d'Aran, oi que no m'erro? Son les sensacions les que fan prémer el disparador de la màquina i, aleshores, es capten més sensacions que fotografies en sentit estricte. I magnífiques per cert.
Ah, em tenen més ocupat les reflexions sobre les proporcions que sobre els límits. Potser és qüestió d'edat.
Un plaer llegir-te.

JERKOUT ha dit...

No l'erres gens ni mica, Xiruqueru. També és un plaer llegir les teues petites descripcions, són brillants, però ara espero en candeletes quan ens expliquis els teus pensaments sobre les proporcions...