dijous, 25 d’abril del 2013

RIU de MONTSANT

El cap de setmana passat, jo volia acostarme al Pirineu per disfrutar d'un diumenge fred i transparent. Ningú però, me volia a companyar, així que una mica trist me vai quedar a casa, i sense cap pla il.lusionant al cap. Una colla d'un grup del face nàven a Montsant a fer un tomb. Feien el Grau de l'Euga (a Ullldemolins li diuen l'Escambell), un reclam per a mi que no l'he fet mai, però el pujàven, i a última hora de la tarda després d'una bona pallissa. Quelcom a evitar, però per si de cas vai posar lo despertador aviat.

I sí, me vai aixecar. El que soni el despertador no vol dir expresament llevar-se del llit. Mantes vegades l'apago i me'n torno a tapar... Chris també s'aixecà i esmorzats tots dos convinguérem, de per què no, apropar-nos al Montsant i fer un tros amb esta colla. Aparquem una mica enllà de les Crestes de La Llena i anem a l'Oest, ja amb el sol una mica massa alt a l'horitzó com per "intentar fer belles fotografies".

En principi, caminar per una carretera o per la sua vora és quelcom despreciat pels excursionistes més puristes (jo mateix m'incloc). Tanmateix n'hi ha que ho troben ben plaent. En qualsevol poble trobarem pel matí o a mija tarda (sobretot si és estiu) una bona colla de gent, més aviat gran, que hi transita. En solitari, amb gaiata o sense, amb el gos, en parelles, de tres en tres. Si són tres o més dones portaran un jersei a la cintura i caminaran a passa ràpida al mateix ritme que comenten amb la mateixa vehemència les últimes xafarderies, siguin estes veïnals o internacionals. En Josep Maria Espinàs, a peu pel Matarranya (crec) fa una disertació en favor de caminar per les carreteres enlloc que pels camins. També és cert que era una altra època i en aquells anys les carreteres no són  les d'ara i el trànsit tampoc. En Josep Maria, que es recreava en el paisatge humà hi trobava més al.licient en les restes humanes a les cunetes, que no pas amb el verderal que començava a omplir els camins d'aquelles contrades.
Un regal a la cuneta, la primera becada de l'any (Ophrys scolopax)
Quan intento lligar una excursió, sempre que puc evito les carreteres i àdhuc les pistes. Dit això, he de reconéixer que algunes carreteres i algunes pistes tenen cert encant, ja que regalen una tranquilitat que hom aprofita per anar més lleuger, xerrar pels descosits o admirar tant el paisatge llunyà com el sembrat de la vora. A petites dosis i en el moment adient doncs no hem de fer escarafalls si trepitgem una carretera poc transitada o una pista amplota que connecta un seguit de masos. D'exemples us en podria donar a cabassos, com la carretera que uneix La Mussara i Arbolí, o la pistota que dóna el tomb a l'embassament de Siurana.

Moai a Fraguerau???
Una d'elles seria esta carretera, la de La Granadella. La de Reus a Lleida i Fraga quan transita per dalt de La Serra, a la divisòria del Montsant i de Les Garrigues. Hi passa també el Camí de Sant Jaume. A voltes anem per la carretera a voltes paral.lels però per les bosquines o vora els sembrats o ametllers, sobretot ametllers i verd primavera, amb les capriciosses formacions del Montsant embadalint-nos.
Arriba la colla, al fons la Cova de Pere Queralt
Anant mirant el mapa agarrem una pista que ens porta al camí de Sant Bartomeu a la Venta de La Serra. A la cruïlla, just arribem, que sentim veus. Una bona colla baixen de La Venta. Són "lus nostres", més de 20. Gent del País València, d'Euskadi, del Baix Llobregat, del Camp, de l'Ebre. Coses d'internet. Breus salutacions i per avall, tot entaforar-nos a les entranyes del Montsant.

Esta planteta me va donar prous maldecaps (Sarcocapnos enneaphylla)

Rupícola de bellíssima flor. Herba freixurera???
A Sant Bartomeu hi estem prouta estona, l'indret és corprenedor i bellíssim alhora. Si és ben certa la dita que una font no és res sense un bon plataner, també és ben cert que una ermita no és res sense un esbelt xiprer.

Sant Bartomeu de Fraguerau
Encara recordo anys ha, que arribar a Sant Bartomeu era mitja odissea. El marfull amagava el camí fins gairebé la porta de l'ermita. Quin goig d'arribar i poder veure aigua del cossi!!. Abans, ni bastons, ni aigua, ni mapa. Érem tot coratge e inexperiència, tot era extremadament emocionant e intuitiu. I que de dir del pont!! Si en faltaven de fustes, i algun cable "sueltu". N'hi havia que se descalçaven i travessaven a gual el riu, en canvi les enfants, amb el seu poc pes, hi corrien per desesperació de llurs mares.



Sedum dasyphyllum L.???
En aquí, ja al vessant esquerre del Riu Montsant ens despedim dels companys, però encabat Chris pensa encertadament que ja que ens hem aixecat aviat perquè no fer una mica més d'exercici, i aprofitar per esmorzars plegats, que no deu faltar gaire. Així que tornem a nar a radera d'ells. Sort que en ser tanta colla és fàcil que en una paradeta per fruïr del paisatge superb del Congost de Fraguerau els agarréssim.






El que no va ser tan fàcil fou l'esmorzar. Primer calgué pujar Lus Ventadors, una cresta aèria damunt del Pèlags que donà emoció, caràcter i èpica a la excursió. La lleixa final ans d'assolir la Punta dels Pins Carrassers fou extremadament dura per lo pendent que és i per la falta urgent de combustible. Per fi, allà a la vora de l'estimball amb unes magnífiques vistes de la Vall d'Ulldemolins ens atipàrem de debò. N'hi havia tant de tot, de tot, que s'acumulaven els oferiments i les delicatessen a tastar.
(Prímula Veris L.)


Al final, algú va donar el crit d'alerta i ells van començar a passar, i natres radera, fins el Pi de la Carabasseta, on ells continuàven el seu periple cap al Toll de l'Ou i molts més indrets emblemàtics de la serra, i natres baixàvem cap a la no menys emblemàtica Santa Magdalena, la Catedral del Montsant, per un camí que ofereix excelents miradors de la vall però que no vai saber copsar amb la màquina de fotografiar. A vegades penso que la mica de color que m'agafen les ulleres quan hi ha forta il.luminació solar me fa cremar les fotografies involuntàriement. Això o vés a saber quina altra cosa.
Santa Magdalena també té un magnífic xiprer, completament clivellat

Santa Magdalena
A Santa Magdalena a més de refrescar-nos vam tindre la sort que era oberta la cova on Fra Llorenç Julià bastí el primer ermitatge. Fra Llorenç Julià fou aquell asceta que assistia a Donya Blanca, filla del Comte de Prades quan esta era reclosa a les Coves del Tití. Diuen, que en agraïment el Comte exhimí de pagar impostos als terrenys que envoltàven la cova. Que seria de maco poguer resseguir el camí que utilitzava en Fra Llorenç per anar a vore la donzella???  Mira que hi havia estat de camins a l'ermita i mai havia pogut visitar la cova. Sorprenent, si hi aneu us recomano perdre-hi una bona estona.







Cova de Fra LLorenç Julià


D'aquí a Ulldemolins, on vàrem perdre uns quants minuts tot intentant seguir el tros de camí vell deasaparegut. A Ulldemolins decidim de no anar a fer la cervesa perquè és tard i el cotxe encara és lluny. Sortim del poble i de seguida el camí ens emociona. Un camí carreter envoltat de sembrats custodiat per uns ametllers antiquíssims. Sense volguer ens trobem amb el Riu de Prades al davant. Quina sorpresa!!!


Campanar de l'església d'Ulldemolins
Mai havia fet este camí, el que puja a les Crestes del Blai per camí de bast, el de La Juncosa. I mai m'hagués imaginat que el Riu de Prades en este indret tingués aspecte de riu. Normalment el que aquí per estos verals en diem riu són cursos d'aigua més o menys permanents, però sempre de caràcter encaixonat, com un barranc o torrentera però més alegre i menys intermitent en el cabal. En este gual el Riu de Prades, més avall dit de Montsant, sen's mostra amb una llera ample, i sense gairebé ribàs, en un indret de certa amplitud molt infreqüent en les nostres comarques. Salvant les distàncies, ja que en l'indret on més baixa, no arriba a un pam, me recorda aquells guals del rius dels westerns, amples i poc profunds, amb les muntanyes a la llunyania en ampla valls fèrtils. Quina joia creuar este riu, m'agradat molt!!!


La Gritella, Albarca, els Hostalets, Les Deveses, Ulldemolins, Riu de Prades

Després el camí continua deliciós a prop del curs amb vegetació ufanosa de ribera a un costat i praderies a l'altre. Encabat però tornem a la crua realitat del país. El camí s'enfila costerut encara que no excessivament, pel vessant solà d'una serra on els pins blancs, les aromàtiques i les punxoses omplen un vessant esquerp i sec. De totes maneres el camí, tot i que a trams és esbotzat pel pas de motos, serva bocins empedrats, i belles mirandes d' Ulldemolins, que presideix en tot moment la vall.  Creuem la carretera a l'alçada de la Ferreteria, en un indret una mica més esquerp per culpa de la carretera, i arribem prou bé a la cruïlla de la Pobla de Cérvoles i d'aquí en un pis pas al cotxe.
Camí de La Joncosa
A Montsant, tot i que el tenim prou vist sempre és agraït i espectacular tornar-hi i més encara si t'ajuntes a una colla agermanats pel bon humor i les ganes de disfrutar la natura.

La troupe al Pi de la Carabasseta

10 comentaris:

Unknown ha dit...

Bona crònica! M'ha sorprés moltíssim la cova el Fra Llorenç Julià. I ja et veig a cavall creuant lu riu de Prades tot fugint del sèptim de cavalleria...

Unknown ha dit...

Redeu !... m'he cansat i de valent només de veure la volta que heu fet, molt guapa,la excursió, aixó si.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si noi, una caminada de valent! Ara, que val realment la pena, que tot és tant rebonic...I Sant Bartomeu de Fraguerau no s'oblida mai més.
Mira, coses de l'edat ben segur, però actualment no li faig escarafalls a algun trosset de carretera si m'estalvia un bon desnivell.

Joan Ramon ha dit...

Veig que has millorat fent afotos...

JERKOUT ha dit...

Rafel, així doncs, sóc un "indiu"...

J.M. Llurba, si la excursió ha sigut molt maca és perquè teniu un terme espectacular! a vore si un dia m'ensenyes cosetes..

Xiruqueru, i que n'és de reconfortant tornar-hi i trobar-ho tot tal i com ho recordaves...

Joan Ramon, jo no, la màquina...

Gràcies a tots per passar i comentar, Salut!!

Pere de can Peret ha dit...

És impresionant els tresorts que hi ha amagats pel Montsant. He disfrutat molt amb tot el teu reportatge, Felicitats!

JERKOUT ha dit...

Pere, celebro que t'hagi agradat el Montsant i t'agraeixo les teues paraules. Gràcies per pasar i per comentar. Salut!!

Pep Aguadé ha dit...

Avui he entrat per primera vegada al teu bloc i he descobert l'excursió pel Montsant i recollons, quina mega-volta que vàreu donar, això si, realment encisadora en tot el seu recorregut.

Unknown ha dit...

Hola,
sóm el club lliure de corredors Obrint Traça, que coneixem el teu blog i el trobem molt interessant, ja fa temps que el Xavi del club es va posar en contacte amb tu, per la zona del cami vell d'Alforja a la Mussara.

Aquest any farem una cursa pel terme de Vilaplana i Mas Aragones i Cingles i conjuntament a la cursa ens agradaria fer unes xerrades relacionades.

Ens agradaria comptar amb tu, si t'anes bé, per fer una xerrada de massos i camins perduts de la zona. Així com oficis que s'hi feien temps enrera.

Pots contactar a l'email del club: obrinttraca@gmail.com

Salut,
Pere

JERKOUT ha dit...

Pep, merci per passar-hi, és un honor.