TOSSAL de les VIUDES

Diumenge surto sol a no sé quina hora, per allò del canvi. Els companys esmorzen. Encara no toca el sol i tot està gebrat, fot un fred que pela. Baixo cap al Pont de Llinars i al Molí del Bancell agarro la pista que puja a Valielles. De seguida me comença a tocar el sol i quan me n'adono sóc en màniga curta. Fot un dia esplèndit.

Molí del Bancell??

La pista no té massa història, però ja me va bé. Normalment deixava sempre les pistes pel final, de baixada. Últimament però li estic agafant el gust a pujar-les. És més fàcil agarrar un ritme sostingut, i com que no són maques no pares ni a fer una simple fotografia. També dir que no sé perquè les fotos d'estos dies no han sigut res de l'atre món, pot ser he tocat algo que no hauria de tocar... I és una llàstima perquè ja us ho podeu creure, que quan apareix Valielles enmarcada entre Busa i Bastets, i amb el Coll de Vera al fons, és espectacular!!!

Truco Chris per a vore que fan i no m'agarra el telèfon. Si no us ho he dit, us ho dic ara, al càmping hi ha una  companyia que no té res de cobertura, un luxe!!! Com que no me contesta, i veient encara molt lluny la Canal de Casa Vila, decideixo atansar-m'hi al Collet del Grauet i fer l'intent al Tossal de les Viudes. Este cim és recomanació expressa d'en Carreteret. Aixins que paso per dalt de la masada per agafar el camí (que un dia o una altre hauré de fer) que va de l'Aigua d'Ora al Cardener. El camí és bo, pel Solei de Valielles. Estic molt al tanto per agarrar el que pugi al Grauet. Se veu bé, el trencall, és fitat. Això sí, puja de mala manera per una torrentera de còdols. Desagradable. Després retomba al dret fins arribar a una camí travesser, just en l'indret on 5 o 10 metres més amunt hi ha les restes d'un inmens roure de l'antiga roureda de Valielles, de molta anomenada. Aquí natres per l'esquerra, mentres que per la dreta el camí se perd en la brossa.

al voltant del roure un parell de mallerengues carboneres se'n reien de mi (Parus major)

el Grauet

I esta és una altra percepció personal que vui significar. Estranyo i molt per estos verals antics camins de bast. Amb la quantitat de masos, llogarrets, ermites i demés indrets habitats, els topalls devien ser farcits de camins per comunicar-se entre ells. Pot ser, i en comparació amb les terres que trepitjo més sovint en aquí han sobreviscut (me'n alegro) moltes explotacions agropecuàries, (amb estadants permanents o no) fet que ha comportat la construcció d'una gran xarxa de pistes, i pot ser moltes d'elles demunt del vell camí de bast. Busa podria ser l'excepció. Però també tenc la impressió que la influència excursionista de Barcelona i rodalies tampoc hi ha fet gaire per posar-hi remei. Al meu parer, l'excursionisme de la capital, com a mínim d'alguns decennis cap aquí s'ha dedicat majoritàriament a l'assoliment de fites, ja siguin cims, llocs emblemàtics o rècords esportius, deixant en segon terme el camí per on s'arribava, el suport físic per on es trescava. En esta reflexió hi pot tenir molt a veure la meva visió del país, i també el lloc on visc, on no hi ha grans cims i si una gran tradició de recuperar patrimoni.

El Tossal Gran i Valielles, al fons els Rasos, Campllong, Serra dels Lladres, Coll de Jouet, Serra dels Tossals...

Anem a l'esquerra doncs i ans de creuar el barranc anem amunt per la directa a buscar el Grauet. És una canaleta amb alguna pedra col.locada per fer més fàcil el pas, estret i vertical. Per l'altre vessat el camí és més amable. Vei una fita que deu marcar l'ascensió al cim, així que el segueixo uns metres i en una raconet a l'ombra fai un traguet i per amunt!! Sorprèn de seguida la verticalitat, o bé canals curulles de boix o rampes de conglomerat. Superada una rampa, i al peu d'un morral molt vertical m'aturo a trencar l'alè.

Vall del Lord

Me sembla sentir algu, paro la orella. Veus, un gos, una clochetta, sembla la veu del Pep... ara la de Chris. Crido Bruna!!! la gossa. No responen. Continuo sentint la clochetta que porta la gossa. Crido un parell de vegades més sense resposta. Però ara sento la veu del Johanet. Tiro avall. Molt serà que m'equivoqui. A baix al collet ja hi és lo Pep i la gossa, i de seguida arriba Chris, Vanessa, Joan i Johanet. Els dic que l'ascensió és dura, i que els bastons i la motxila els faran nosa. Ningú s'anima, els esperono una mica i al final  Chris i Joan m'acompanyen. Lus altres diuen que ens esperen. Pugem fins on jo havia arribat, sota del que jo creia cim.

ascensió verticalilla

Pos no, aquí ens costa trobar un viarany per guanyar el repeu de cingle, vorejar-lo i per un pas de grimpada que no arriba al segon grau (gràcies a un boix) assolir altre cop la carena. Pugem per la voreta, fàcil i baixem fins un collet on accedim, posant les mans al repetjó final. Costerut i herbós. No me l'imagino mullat. Al cim una fiteta, però més enllà al bony següent, més baix, hi ha una creu. Hi anem fent un pas de primer superior, i allí fer-nos la foto. Foto que no ha sortit... Anem ràpit avall que hem trigat més del compte i els companys ens deuen maleïr els ossos. Per cert, la FEEC ha ampliat de manera espectacular (poguer desproporcionada en alguns casos) la llista dels 100cims. Pos este és un dels nous, crec, així que un altre al sarró. L'altre dia vai comptar i n'he fet 89, dels quals però només considero vàlids uns 20. Paciència...

Sant Andreu de Valielles a redòs del Tossal Gran

Al collet lo Pep i la gossa ja han marxat cara avall, de cara al càmping. Ells tenen lo cotxe al Torrent de Bossoms i no saben si continuar cap als Llengots o no. Al final anem tots avall a Valielles a esmorçar/dinar. Ho fem a l'entrada de l'ermita a ple sol. Amb la panxa plena cal decidir. Sembla que tornar per Coll de Vera, Coll de Maçana, els Llengots i la banda de l'Aigua de Valls no plau a ningú. Vanessa i Joan tiren avall per la directa, (encara que al final faran més quilòmetres que natres!!!) i Chris, Johanet i jo anem a Sant Pere de Graudescales, per un bellíssim,, meravellós, al.lucinant camí de bast, que utilitza l'espectacular Grau de Roca Blanca, per saltar un estrep i baixar vertiginós al monestir.

Casa de Valielles, a dalt a l'esquerra, el colomar

Del monestir està tot dit, només que aneu a veure l'Estret, allà on el Torrent de Vilamala vessa a l'Aigua d'Ora. Fotografiat tot plegat només ens restà fer esport tot tornant a puestu per pista i carretera. Això sí, sense veure ningú.

Torrent de Vilamala

Excursió poc definida però prou gratificant en el fet d'assolir un cim que té un accés diguem-ne que no fàcil. Entretingut, enrevessat, costerut, on cal fer servir les mans, però que te deixa un bon somriure. I a més pel fet d'haver anat de Valielles a Sant Pere de Graudescales per un bell camí, dels més macos en els últims temps, i que restava pendent de feia molt de temps.