dimecres, 7 de gener del 2015

La CURSETISTA a LA PENYA ROJA

Retrobada amb lo Carreteret de Lleide. Ja fa uns anys que no coincidiem i avui, a la segona intentiva hem pujat a La Penya Roja, l'escola d'escalada més emblemàtica del Camp de Tarragona, i com no, la via escollida fou la més antiga de la paret, i posiblement del Camp, perquè així ens asseguràvem de no patir gens.

Amb lo Carreteret vam idear l'esperit d'escalada per a tontos que té continuitat real i comunicativa al blog del mateix nom, blog del qual ell és l'alma matter i treballador incansable.

Com que ell és un vertader bloggaire professional us enllaço l'entrada que ha fet ell.

Jo, per la meua part només dir que els parabolts que han col.locat a la via, al meu entendre, són del tot innecesssaris, i els dos primers de baix, a més, de dubtosa utilitat, però vaja m'han molestat menys del que me pensava... Encara que de debò, no entenc la finalitat de certs reequipaments, quelcom que després de molts anys anant a muntanya, i amb diferent tipus de personal, no sé per on agafar..

I que sempre fa goig pujar a un cim escalant, ni que sigui per una via lletja i plena de botges, i que lo cim no ho siga massa de cim, i que encara estigui més ple de botges, i que al company encara li agradin més les botges que a mi mateix.

Tot un plaer Carreteret.









dimarts, 6 de gener del 2015

L'AGULLA de LA COVALLONGA

Havia ajudat lo Cisco a reequipar la primera tirada de la Covallonga, ja fa lu menys tres anys...

Primer llarg, foto de Montse
Avui, dia de Reis, Montse, Chris, Cisco, i jo mateix ens hi atansem per recordar vells temps, que en el meu cas se poden resumir en: quin mal que foten los peus de gat!!

De la via, no cal dir massa, el primer llarg, el vai fer de primer i el segon de miracle, i de segon!!!


Molt simpàtica via, de les més agradables i entranyables de les Muntanyes de Prades, i és que som molts els que ens hem "estrenat" fent reunions i rapelant en aquesta agulla. A més, ha sigut una bona retrobada tots quatre, bé molt de gust anar a escalar aixíns...

Només dir-vos que des de dalt de l'agullla se veuen tot de cables, cordes i demés ferros enganxats a la roca, en el que és la lenta pero inexorable fagocitació urbanita dels espais naturals. No importa el com?, ni el per què? Només se tracta de consumisme burgés completament aliè a la muntanya. Resta doncs lluny el "petit viatge emocional"  a temps llunyans on el coneixement de l'entorn i d'un mateix era peça cabdal per ensortir-se´n.

Recupero un escrit de fa ja uns anys. El volia "pulir" però he pensat que deixar-lo tal com estava té més sentit,








i dóna menys fenya..


             FERRALLA A MUNTANYA


          Hi ha crisis a la construcció, els diaris ne van plens, tots els sectors s’en resenteixen, tots menys el sector del ferro gràcies a algun transvasment immoral i gràcies també per les “feines” d’alguns equipadors; bé això últim és una exageració però és ben cert que últimament tot trescant pel nostre muntanyam anem trobant massa freqüentment ferro entaforat a la roca, en forma de cables i sirgues, palanques, escales i esglaons, borrons, cadenes i sobretot parabolts, milions i milions de parabolts repartits per la nostra geografia...

            Este escrit no és pas un manifest antitaladro, no sóc pas un fanàtic dels ploms i el ganxo, però si vol expressar una opinió molt subjectiva envers la ferralla  a muntanya.

            Hom té la sensació que n’hi ha massa de ferralla, molts cops s’equipa de forma injustificada, un pas que necessitaria una mica d’esforç o l’ús de la corda, o totes dues coses, hi posem una cadena o un parell d’esglaons i au, ja hi pot pujar tothom!!! es premia l’objectiu, no pas el sacrifici o el coneixement de la muntanya. Lo Matterhörn potser és l’exemple més clar i més dur d’entendre. Moltes vegades no tan sols es desvirtua l’assoliment d’un gran pic o una gran talaia del país si no que un esperonet, un pany de roca o una canaleta s’equipa amb tot de sirgues i esglaons per facilitarne el pas, a lliure criteri del equipador és clar...No entenc les cadenes al camí de Góriz a Collado de Añísclo, colgades de neu vuit mesos l’any, només perquè els usuaris del GR-11 no hagin de baixar a Fuenblanca, estalviant així una mica de temps i d’esforç.
  
             També prou vegades s’abarateixen grauets i pujadors on abans s’hi transitava amb espardenyes i carregant un morral i un corder esgarriat penjat al coll, ara a més de tot el material modern de muntanya ens calen tot d’elements on recolzarnos i així poguer ensortirnos-hi. Del tot justificat però el renovament de l’Escala de Busa damunt de Can Orriols així com la Palanca del Capolatell pasos de sempre utilitzats per la gent del país i on ja hi tenien instal.lacions.

             Cas apart les ferrades: una gran obra d’engenyeria metàl.lica, de finalitat lúdica i esportiva de vegades esplèndida i espectacular (la ferrada Regina és sens dubte la mare de totes les ferrades del país), però massa sovint uns pocs esglaons a un barrancó o bé cuatre cadenes i una mica de cable en un esperó, on els elements de progressió i assegurament no estan clars quan hi són, i no fan més que desvirtuar un itinerari de roca, una mica difícil que seria un esplèndid lloc d’iniciació a l’elegant món de la progressió en crestes (esperó de La Pertusa).

              I què dir de les vies d’escalada de caràcter esportiu. El nostre país, calcari per excelència, n’està fart. Vagis on vagis, si ha un pany de paret prou ferm i una aproximació raonable, no sigui cas que suem!!! hi veurem lluir com estels en una nit serena una gran munió de “xapes”, que conformen vies que es confonen i s’entortolliguen entre elles en un amuntegament sense lloc a un bri d’herba. El cas de Montserrat és tan representatiu com indignant, on els guerrers del metall armats de taladros, martells, escarpes i demés eines destructives equipen i desequipen indiscriminadament en un món sense llei ni respecte.

              M’ha semblat sentir que a les dorsals de Finestres, a la Franja, n’hi han de vies esportives.

               És que cal en aquest singular espectacle calcari posar-n’hi de xapes, no es pot deixar res, res de res sense equipar, és que la nostra autocomplaença no té límit, no podem deixar verge cap bocí de la nostra terra, un lloc on només la intuició, la experiència, la nostra força mental i el coneixement del medi que trepitgem ens portin a la superació d’un resalt, a la troballa d’un grau esborradís o a la culminació d’un gran pic. Cal abastir tota la muntanya a tothom, no hem de poguer renunciar a res. És una petita reflexió.

                Com heu pogut comprovar no he esmentat cap equipament de les nostres contrades, de segur les més castigades per aquest fenòmen, no volia pas molestar ningú, ja que no és la finalitat de l’escrit.

                SORT  i   MUNTANYA.                                                                                                                                                                
                                                                            
                                                                                                         Joan Josep Estivill
                                                              

                                                                                                         Alforja, maig del 2008

diumenge, 4 de gener del 2015

PUNTA de l'HOME

Demanat l'altre dia per gent de Torredembarra si me faria il.lusió d'anar d'excursió a Flix, responc que sí, que hi tant!!!

Així que au!!  Aixecat a les sis!!, queda a les set i a les 8 (prou fosc encara) arria amunt dins una tradicional sortida organitzada o bé per l'Ajuntament, o bé pel club excursionista que hi ha a Flix.

La Punta de l'Home és l'extrem nord on la Serra de La Fatarellac onserva el seu aspecte uniforme. Esta serra és aquella maltractada fa temps per la guerra, ara per la especulació ecoenergètica, i de sempre, pel seré.

A partir de llavors, se parteix en dues carenes i estes en més, i així succesivament donant un conjunt de serrents, clots i valls que baixen decidits al Riu Ebre. Hi conflueixen els termes d'Ascó, de Flix, de La Fatarella i de Riba-Roja. Paisatge esquerp, aspre, només amorosit per clotades conreades, i la visió del Riu.

De la excursió poca cosa puc dir. És una excursió enmig de les festes nadalenques, organitzada perquè la gent del poble s'hi atansi i que transcorre també per viaranys locals. Una mica massa llarga pel meu gust, però el personal està molt en forma!!!

ftp://geofons.icc.cat/fitxes/XU/ETRS89/249135001.pdf
Jo només puc resaltar, que hi feia calor, i que vai haver de fer una suada de més en deixar-me la màquina de fotografiar just abans de la pujada forta. Me vai emprenyar i no vai fer cap fotu. La que veieu és de l'Àngels.

I que de baixada, una colla xerrant xerrant mos vam perdre. En el moment de la pèrdua jo era qui encapçalava el grupet, i que quan mos vam donar compte ja era massa tard, tot començant un bodevil telefònic, i "unes aventures" per retrobar lo camí molt divertides. 

I que la gent de Flix són molt maca, nant explicant tot de coses sobre el meandre, les fàbriques i un munt de coses més que no recordo. Donar les gràcies  als amics de Torredembarra que m'hi van portar, i al estupendu dinar i tertúlia que mos va oferir l'Àngels i lo Jaume.

Este és lo camí que van fer els que no la van liar.

Com que no vos he dit gaire cosa us enllaço el blog de l'Àngels. La sortida és del 4 de Gener, de este any  (no vai tan retrassat!!!).

És la primera vegada que m'hi he entretingut al blog de l'Àngels, i crec que me'n penediré. Hi ha massa fatu, masses coses boniques. Fotos, excursions, lletres, música... Massa tot plegat, i que més podria dir d'un blog intitulat "Bons moments"... Jo us he previngut, me'n rento les mans. Si hi caieu de quatre grapes com jo, que Déu vós dongui temps!!

divendres, 2 de gener del 2015

LO BOLET de FRAGUERAU


Avui, un tomet colpidor pels andurrials de Fraguerau tot seguint lo Josep Maria, d'Ulldemolins.

I no diré gran cosa, perquè ja quasi no me'n recordo de la sortida, perquè no tinc gaire temps, i perquè honestament, no sabria dir per on vàrem pasar. Així que deixaré en mans de les fotografies la fenya de ressenyar-vos i d'emocionar-vos. I és per això que, faré servir les de lu Josep Maria, les maques, que és un gran fotògraf de natura, extremadament intuitiu i ràpit, qualitats molt preuades si és el cas de caçar mixons.
Els Tres Jurats

Començaren caminant tot anant a buscar l'aljub de Cal General, demunt de les Coves del Blai, que no visitarem.

Anem per un carrerany fins el final del conreu i entrem al bosc. Seguim un camí de bast que ens porta al Racó del Valencià, abans d'arribar però, a l'indret d'una era, agafem un serret que s'avoca al Riu, i assolim una punta en un indret corprenedor i meravellós alhora. Pel camí del serret, hi ha una curiosa finestra amb vistes de la Vall d'Ulldemolins.
Els Tres Juradets, El Camell, La Sella

Retornats al camí, ens entaforem al racó del Valencià, on visitem lo maset, entaforat en una balma en un indret feréstec i solitari. Lu maset malhauradament se cremà anys enrera accidentalment. Parem una mica allà a fer unes herbes i continuem enllà ja sense camí, al dret, enmig d'esquelets d'olivera que abans omplien este vessant encarat a sol. Oliveres que se deixaren de ser conreades ja fa una pila d'anys. Alguna però, encara fa brosta!!
Maset del Valencià.

Allà damunt del cap del Buda i per sorpresa (meua) apareixem davant del bolet que tanta guerra ens ha donat. Fantàstic!! Fotos de rigor i comprovant que l'accés al cap damunt del roc és a través d'uns spits.
Parapet militar i trampera per mixons

Allà anem a guanyar la serra per viaranys i pujadors enredats. tot visitant parapets de la guerra civil, i uns curiosos paranys de mixons que lo Josep Maria m'ha sapigut il.lustrar a través d'internet.



Detall de la trampera extreta d'inet. Lu furat hauria ser ple d'aigua
Retornem al cotxe pel dalt de La Serra, tot comentant la nova temporada d'orquídies i les noves vicisituts polítiques d'este país.

Josep Maria. Gràcies, ha sigut un gran plaer que m'agradarà repetir allà a l'aubac de Fraguerau.
Racó de La Pastera














dijous, 1 de gener del 2015

1 de GENER 2015

este any, molt de bo, i una gentada!!
Després d'haver fallat l'any passat aquí hi tornem a ser!!

Lo Sr. Mariné i lo Paco Martínez llegint els versos tradicionals
Pujada a La Mola de Colldejou pel primer dia de l'any. La dotzena, la enésima???? no ho sé, L'important era ser-hi i retrobar-se amb molta de gent, segurament dos anys després!!!


Lo Sr. Mariné homanatjant la família d'euskalherria que puja tots los anys.
Les fotos no són meues, són d'un company.


La Torre de La Mola